Inici » Pàgines d'estiu » L’ase que no volia sirgar

L’ase que no volia sirgar

Ruc catalàUna meva germana se’n va anar a viure a la Segarra. Passant el temps vam decidir amb la famíla,  acceptar una convidada per uns dies que ella ens oferia molt generosament. Com que la meva feina no em permetia fer vacances, jo sols hi vaig poder estar-hi un cap de setmana. El tren em va deixar a l’estació i com que el trajecte fins la casa era llarg i l’havia de fer de nit, dos cunyats em van venir a cercar i per que no em cansés caminant doncs la casa restava lluny, com a mitjà de transport van portar un burro per que sobre el seu llom fes el viatge el mes bé possible

El trajecte era un xic llarg però sobre aquell llom sedós del burro s’hi anava molt be. Iniciarem doncs el viatge i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negre nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia.

Tot anà molt be, fins que en un tros del camí, el ruc i la seva càrrega havien de passar un petit riu. Aquí si que es va generar un gran aldarull. El burro plantat al mig del riu i no volent moure el seu cos, jo a sobre tremolant de por , i els cunyats fent tot el que podien instigant al ruc a sortir endavant. Va ser tan forta la lluita, que a la fi varem acabar tots a l’aigua, el burro la Júlia i els dos cunyats. Per la remullada no hi feia res, era l’estiu i feia molta calor, en part s’agraïa la refrescada.

La lluita per posar l’ase al seu lloc i fer-la sirgar fou intensa. Entre unes coses i l’altre el viatge s’allargà, però a la fi férem cap casa on ens hi esperava un suculent sopar.

Incidències de la vida que ara ja passat els anys hom recorda com anècdota on s’hi podia ben dibuixar el cor de l’amor. Amor de germanor que uneix a les persones i omple els cors de pau i dolcesa.

Fer un petit repàs als esdeveniments passats ajuda a fer créixer el sentiment de l’agraïment, i constatar els petits regals que cada dia a l’obrir els ulls sigui més amorosa amb petits regals que la fan meravellosa.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 
Aquest article s’ha vist 38 vegades.

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Un comentari

  1. Un escrit molt entranyable,Júlia, felicitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *