L’any del bolet

Recreació de com es feia el cultiu del bolet a moltes llars de Barcelona el 1952. Joan Serrat Montfort.Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, on jo vivia, la moda del bolet, però potser ja havia començat el 51.

La gent el tenia en un recipient, generalment de vidre, tapat amb un drap prim perquè pogués respirar. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Tothom en deia “el bolet” però de fet no era cap bolet sinó una colònia de fongs (llevats) i bacteris que vivien en simbiosi alimentats pel líquid, que era te negre amb sucre.

Aquell líquid es prenia a cullerades com una medecina. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties: mal de cap, reuma, fetge, pressió de la sang… i fins i tot per la tuberculosi, molt freqüent en aquell temps, i el càncer.

No es venia a la farmàcia. S’havia difós una llegenda: perquè el bolet mantingués les seves propietats curatives no es podia vendre, qui en tenia n’havia de donar a altres persones de forma gratuïta. I això era fàcil de fer. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat, creixia i es dividia formant a sota una altra capa horitzontal que es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre ràpidament el bolet per tot Barcelona.

Ningú no sabia d’on havia sortit. Una altra llegenda deia que venia del Japó, que s’havia format en les explosions de les bombes atòmiques que va sofrir aquell país feia pocs anys. Això lligava amb els núvols en forma de bolet que produïen aquelles explosions (bolets atòmics).

 El Hongo Teomicina por el Dr OLiver Rodriguez.. www.todocoleccion.netPerò el bolet l’havia introduït a Espanya un metge peruà molt espavilat. Com que feia poc temps que s’havia descobert el primer antibiòtic, la popular penicil·lina, i tothom sabia que l’havia obtingut Fleming a partir d’un bolet, va aprofitar això per inventar-se que ell tenia un bolet productor d’un antibiòtic molt més potent que va anomenar “teomicina” i publicà fulletons fent propaganda dels seu consultori on l’administrava. Però es veu que l’invent se li va escapar de les mans.

El suc del bolet no contenia cap antibiòtic miraculós. Solament podia produir un petit efecte estimulant degut al te, especialment en persones que, com era freqüent en aquell temps, no prenien mai ni te ni cafè. Però hi havia qui deia que li anava molt bé. D’això els metges en diuen “efecte placebo”: si et prens una cosa creient que et va bé segur que després et sents millor. Desgraciadament les malalties greus no es curaven i el bolet va anar passant de moda. Això sí, va beneficiar els herbolaris que es van “folrar” venent te.

El bolet va arribar a casa meva donat per una veïna. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps, però a casa eren molt primmirats amb el menjar i escèptics amb les coses esotèriques i ningú en va prendre. Un dia vaig testar-ho i tenia un gust horrorós de te barrejat amb vinagre. La mare va acabar llençant-ho dient que per culpa d’aquella porqueria tot el pis feia pudor d’agre. Ara entenc l’agror: els fongs o llevats fermentaven el sucre convertint-lo en alcohol (com passa quan el most es torna vi) i els bacteris convertien l’alcohol en àcid acètic (com passa quan el vi es torna vinagre). El te no s’alterava.

El bolet va ser tan popular a Barcelona que fins i tot es va publicar en clau humorística “L’Auca del Bolet”. Era molt llarga. Recordo que començava:

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.
Segons el dir de la gent
hauria vingut d’Orient.

I acabava:

I també, que si això dura
i ningú no hi posa cura,
molta gent –es veu clar i net-
es tocarà del bolet.

Fe d’errades:
La primera versió publicada d’aquest article, posava, per error, que es venia a les farmàcies.
Disculpeu l’errada tipogràfica.
La Redacció del blog

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Maria Rosa Pi Piqué

    A casa meva el van portar els meus germans quan jo tenia 10 anys. el teniem en un pot de vidre amb aigua i en beviem. Encara no sé com no ens vam morir.
    M’ha agradat molt que ho expliquessis, molta gent no s’ho creia quan els ho explicava.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.