La vinya del meu pare i els pinetons

Fa uns quants dies que estic ingressada a l’hospital per una grip molt impertinent. Avui m’han tret una estona a passejar i, tot passejant, m’he adonat que on hi ha l’hospital, antigament hi havia la vinya del meu pare.

---

---

Sense adornar-me’n he tornat enrere molts anys, quant erem criature que pujavem a berenar als pinetons. En aquella epòca erem molt feliços. Als pinetons hi pujàvem per un camí polsegós i estret, teníem camps a cada costat fins arribar a la vinya.

Avui tot passejant, he vist clarament on era: pujant el camí a mà dreta. M’han tallat la mirada llunyana els quatre pins que queden. Aquests quatre pinetons fan com si fossin una barrera que volguessin separar el passat del present. Burxant una mica la memòria m’ha arribat la imatge d’aquests pinetons frondosos i com ens assiem a la seva ombra a reposar o meditar.

Actualment aquell camí polsegós ha desaparegut, tot és asfalt i la pols aquella que s’aixecava pel camí `ja no hi és. M’ha sorprès la barrera que fan els pins que sembla que vulguin encara mantenir-se separats del poble, com a fidels sentinelles.  Aquests  quatre pins que encara queden,  sembla que estiguin fent guàrdia i a l’hora foscana, l’ombra que es retalla a l’horitzó li dona un sentit íntim que omple l’esperit de pau i dolcesa.

Sempre recordaré l’acollida càlida que ens oferíeu quan arribàvem, i quan us empenyàvem ens regalàveu amb pinassa i fins i tot alguna pinya curulla de pinyons, que ens menjàvem entre tota la colla.

Mirant enrere m’ha vingut el pensament el grup de nens i nenes que hi pujàvem. M’he apropat a un pi que encara bessa aroma per tots els seus costats i que ens mira tot seriós:

–Ja veus pi que se n’han fet d’aquests pinetons: Un hospital, una carretera… no hi queden ja vinyes. Quant acabàvem la verema vosaltres ens protegíeu de la calor amb la vostra ombra.

Aquí en aquesta contrada com en d’altres de la meva comarca es contempla allò que deia el poeta:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”

Pere Quart fragment de “Corrandes d’exili”, Saló de Tardor (1947)