La vinya del meu pare

La vinya del meu pareEl meu pare tenia una vinya allà sobre els pinetons. No sabria dir-vos si era davant o darrera, o al mateix lloc que hi ha ara l’Hospital de Mollet. Una vinya que ell la treballava durant l’any i en treia vi per tota la família. Sols hi podia anar a cuidar-la els caps de setmana o algun capvespre esporàdic, per què el pare treballava les vuit hores a la Teneria i el temps no li donava per més.

Era la nina dels seus ulls. Hi esmerçava tot el temps que podia i se’n sentia molt orgullós a l’hora de raïmar, amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Nosaltres en gaudíem molt i del raïm, en menjàvem tot el que volíem quan ja era del tot madur. I per les vacances de l’escola, sobretot al setembre que ja els raïms començaven a verolar, hi solíem pujar alguna tarda a fer-hi un àpat . Una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. De vegades sense adonar-nos-en deixàvem tot un cep ben net, ja que ens reuníem sis o set de colla per pujar-hi. Algun vespre, mentre sopàvem, el pare solia comentar: No sé pas qui és que se’m ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui soc jo. Callàvem com muts sens dir ni un mot. I anàvem fent les nostres mes o menys seguides visites a la vinya durant les tardes en que el pare era a treballar.

Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta, “cagarrines” deia la mare. Mal de panxa i desganats, no teníem ni esma d’anar a la vinya. El pare va preguntar que ens passava, i al explicar-li-ho, va somriure i tot ufanós va engegar: Ah, ja sabia jo que tard o d’hora caçaria el qui em rampinyava els raïms. Be, sols seran uns dies d’un petit mal estar. Res greu ni d’importància. Una mica de “cagamoxo” no fa mal, i al mateix temps cuidarà de que no em toquin els raïms. Un esprai que posat sobre el fruit creava un cert mal estar als furtius tastaolletes. I d’aquesta manera tant senzilla i coherent es van acabar les nostres visites continuades a la vinya del pare.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *