Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Quan va acabar la Guerra Civil jo tenia sis anys i vivia a Barcelona. Era massa petit i no m’explicaven el que passava. Però tenia un bon observatori: la botiga del meu pare al carrer Sant Pau. A una botiga hi entra molta gent: clients, viatjants, veïns, amics del pare… i en aquells temps s’hi tenien moltes converses que jo, fent veure que jugava, escoltava embadalit. Algunes de les coses que es deien m’han quedat a la memòria.
En les converses dels grans captava que l’ambient de Barcelona era trist. L’alegria de l’acabament de la guerra, com final d’un malson, havia desaparegut. Ara hi havia molta por. Recordo un grup de soldats mig borratxos que van passar pel carrer Sant Pau cantant: “donde estan los catalanes, materile, rile, rile…” i ningú els hi deia res.
Hi havia molts “excombatientes” i “excautivos” que fardaven a tot arreu dels seus privilegis. Les discussions entre dues persones, per exemple al tramvia, s’acabaven en sec si un deia: “usted no sabe con quien está hablando”. L’altre callava espantat. Si a una persona en públic se li escapava un comentari crític de la situació s’exposava a ser detingut i portat a comissaria i que li fessin beure un got d’oli de ricí “por tener la lengua sucia”. I encara els hi havia de donar les gràcies si no el fitxaven com “individuo no afecto al glorioso movimiento nacional”. Els guàrdies (els “grisos”) patrullaven pel carrer amb fusell i botes altes.
Com a ressaca de la guerra es veien molts mutilats pel carrer: sense braços, sense cames… Si el mal se l’havien fet en els bombardeigs o com a soldats de la República, no tenien cap paga ni cap mena d’indemnització.
I sense que sortís al diari, en total secret, el règim feia una cruel represàlia. Recordo que a casa van quedar horroritzats quan un client, que era pescador i vivia prop del Camp de la Bota –on ara hi ha el Forum-, els hi va explicar: -“Cada matinada en maten 10 o 12. Els porten en un camió, com el bestiar. Des de casa ho sentim. De vegades n’hi ha algun que plora i li diuen: no seas cobarde. Després sentim la detonació dels fusells i els trets de la pistola de l’oficial que els remata d’un a un. Pel nombre de trets de pistola sabem quants n’han matat”-. (Ara de gran he llegit que hi van matar 1704 persones).
Tampoc va sortir al diari l’afusellament del president Companys a Montjuïc. Recordo que ho va explicar en veu baixa un viatjant i que el pare va dir: Pobre home !
[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist **count** vegades.[/google_analytics_views]
