Les pors d’un nen

De petit vaig viure a Barcelona els bombardeigs de la Guerra Civil. Tenia 5 anys aquella tardor del 1938, quan van ser més forts. Però no recordo que passés por, era massa petit per ser conscient del perill que corria, tenia sempre al costat els pares que dissimulaven la seva por davant meu i vaig tenir la sort de no presenciar cap desgràcia.

En canvi sí que recordo haver passat por quan ja més grandet, als 7, 8, 9… anys, anava els estius amb l’àvia a Els Prats de Rei, un poblet de l’Alta Anoia. La casa era molt gran i antiga. En deien cal Metge Vell perquè en el segle XIX hi havien viscut tres generacions de metges: el meu besavi, el rebesavi i el sogre del rebesavi. Mobles antics, molts quadres amb retrats dels avantpassats, una vitrina de vidre i fusta negra amb una imatge de la Mare de Déu coberta amb vestits de seda… creaven un ambient que impressionava.

El que més m’impressionava era en al segon pis, en un recinte sempre tancat, una mena de traster sota les teules. Allà entre mobles i estris vells coberts de pols centenària hi havia una petita llibreria amb llibres molt antics amb cobertes de pell, alguns escrits en llatí, procedents de les carreres de metge i capellà dels avantpassats. I en aquella llibreria hi havia també un dels focus de les meves pors: una calavera humana dins d’una capsa de cartró sense tapa. Deuria ser material d’estudi d’algun avantpassat metge. El crani estava serrat i es podia obrir per veure’n l’interior.

Recordo l’ensurt que un dia  vaig tenir en aquell antre de la calavera. Era una nit de llamps i trons i forta pluja. Se n’havia anat la llum com passava sempre en les tempestes. L’àvia hi volgué pujar per recollir l’aigua de les goteres del teulat. Hi entrarem amb una espelma encesa sentint sobre nostre l’espetec de la pluja contra les teules i el fort ressò dels trons. Jo, que aguantava l’espelma mentre l’àvia posava galledes i cubells, procurava no acostar-me al lloc on hi havia la calavera i no mirar-la. Però la llum espectral dels llamps filtrant-se entre les teules es reflectia de tant en tant en la blancor del crani. Entre tro i tro vaig sentir un sorollet que venia d’allà i vaig mirar. Quin horror: la calavera es movia, el crani s’estava obrint… Vaig quedar glaçat, no sé com no em va caure l’espelma i quan anava a cridar va sortir un ratolí de l’interior del crani i es va escapar corrent.

La porEn aquella casa tan gran les nits em feien una mica de por. Dormia en una habitació que, com totes les antigues, tenia cambra i recambra. El llit estava a la cambra, que es podia tancar amb cortines separant-la de la recambra, una sala més gran amb una calaixera, un armari, un tresillo, un escriptori, una llibreria i quadres a la paret. El llit era molt antic i molt alt, no t’hi podies deixar caure sinó que t’hi havies d’enfilar. La capçalera era una fusta alta pintada, una mena de retaule, amb angelets daurats.

Al costat del llit, amagada sota l’estora, hi havia una trapa de fusta que, aixecant-la, descobria un amagatall, una mena de “zulo” molt estret, un recinte secret entre dues habitacions del pis de sota, que els avantpassats deurien haver construït per amagar-hi objectes de valor en temps de guerra i de saqueigs. Es comprèn que per a un nen dormir al costat d’aquell misteriós amagatall no era gaire tranquil·litzador. A la nit imaginava que es podria obrir la trapa i sortir-ne sers misteriosos, cap de bo.

I a les cases molt velles si perceben sorolls. En el silenci profund de la nit d’un poble sentia els petits espetecs dels mobles que es corcaven i, sobre el sostre, el “rac, rac” dels conills de les gàbies que s’esqueien sobre meu a les golfes, o potser de les rates.

De vegades sentia un “pam, pam” de la mula d’una casa del costat que picava a terra amb la pota. Però la meva interpretació dels sorolls no sempre era tan senzilla. Si el soroll procedia de darrera imaginava que el feia la calavera. Si venia de terra era que s’estava obrint la trapa del “zulo”. A més a més pensava en tots els avantpassats dels quadres, desconeguts per mi, que havien dormit en aquell llit i potser hi havien mort i que podrien presentar-se a la nit per recordar-ho… Total que em quedava arraulit al llit amb el cap tapat per no veure cap aparició. Per sort m’adormia aviat.

Una nit em va despertar una cosa molt estranya. Vaig sentir del carrer la veu d’un home que al passar davant de casa va cridar molt fort: “Vaig al molí, vaig al molí”. Em va estranyar que anés al molí a aquella hora però em vaig tornar a dormir. L’endemà vaig saber la notícia: un home del poble s’havia suïcidat aquella nit tirant-se a la bassa de la Resclosa. Ho vaig entendre de seguida. Era la veu que havia sentit a la nit i no deia “vaig al molí” sinó “vaig a morir…”. Em va agafar molta por. Potser era jo l’única persona que el va sentir i no vaig fer res per impedir-ho… Déu meu, que no se’m presenti a la nit !

Evidentment les pors van anar desapareixent a mesura que em feia gran.

Ara penso que aquelles pors no les vaig poder explicar a ningú. Jo era un nen i tenir por era de nenes. Els nens no ploren ni tenen por. Així ens educaven en aquell temps. És ben cert que el món millora.

Aquest article s’ha vist 108 vegades.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

2 comentaris

  1. andreu vilarrubias

    la casa del relat,cal metge vell, no es pas on vivia qui deian la carmeta? tenia una finesyra al carrer per vendre productes de hort,. jo vaig estiujar als final dels60 en aquesta casa amd els meus pares ja que sembla la conexien de ls anys 50 ,al primer pis recordo un piano,
    felicitats pel seu relat i si realment estracta de la mateixa casa m agradaria sapiguel quelcom mes,. gracies

    • Joan Serrat Montfort

      Si, de cal Metge Vell, la vella casa pairal dels meus besavis Serrat, se’n va dir després ca la Carmeta perquè hi va viure força temps una tia meva que era modista i ensenyava de cosir i que hi tenia una botiga de roba. La finestra de que parles era l’aparador. On venien verdures era a la casa del costat: cal Rafel.
      La casa encara es conserva i el piano també. Ara és del meu germà que viu a Barcelona però que hi va molt amb la seva família.
      M’ha fet il.lusió compartir records de Prats de Rei.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *