Inici » Pàgines d'estudi » La persecució del català a la postguerra

La persecució del català a la postguerra

Pintada reproduida a l'opuscle El Català llengua d'Europa - http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Catala%20llengua%20Europa/Arxius/cat_europa_catala_07.pdfA partir de l’ocupació de Catalunya per les tropes de Franco la prohibició i persecució de la llengua catalana va ser total. A tot arreu hi havia rètols que deien: “Habla el idioma del Imperio” i “Si eres español habla español”. Es van canviar els noms de tots els carrers per traduir-los al castellà. Als més importants els hi van posar noms relacionats amb el nou règim: “Generalísimo Franco, José Antonio, Calvo Sotelo, General Mola…”

Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”, l’emissora Radio Associació de Catalunya es convertí en “Radio España de Barcelona”, la Biblioteca de Catalunya va passar a dir-se “Biblioteca Central” i el Palau de la Música Catalana “Palacio de la Música”.  Es van traduir també els noms de molts pobles, alguns de forma curiosa: Sant Boi va passar a dir-se “San Baudilio”, Sant Quirze es va convertir en “San Quirico”…

La gent explicava que havien saquejat la casa de Pompeu Fabra i cremat la seva biblioteca al mig del carrer. I també que havien carregat camions amb gran quantitat de llibres catalans requisats a les editorials per fer-ne pasta de paper, que a les llibreries van haver de llençar o amagar molt amagats tots els llibres en català i que a les biblioteques van haver de traduir al castellà els mils i mils de fitxes dels llibres, feina que va durar anys. A casa també parlaven d’algunes botigues que havien estat multades per no haver canviat a temps el rètol o els impresos escrits en català.

El meu primer contacte personal amb aquest anticatalanisme va ser quan tenia 6 anys i vivia a Barcelona. Un dia que vaig anar a comprar un tebeo el vaig demanar en català i l’home del quiosc em va gairebé cridar: “¡Maldito catalán! ¡A ver si aprendes a hablar como las personas, chaval !”. Espantat pel reny, vaig fugir corrents sense comprar.

Hable bien, hable en castellanoNo cal dir que a l’escola tot es feia en castellà. Quasi tots els mestres que vaig tenir eren catalans però mai a la classe se’ls hi escapava cap paraula en la seva llengua. S’hi jugaven el lloc de treball. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una “circular” que deia que serien expulsats immediatament sense dret a recurs si parlaven en català a la feina. Recordo la sorpresa que vaig tenir un dia que em vaig trobar el meu mestre pel carrer i em va parlar en català.

Fora de l’àmbit familiar el català semblava inexistent: cap llibre, cap diari, cap revista, cap ràdio, cap rètol… Però hi havia una excepció: l’Església, almenys en els pobles petits. Recordo, per exemple, que a Els Prats de Rei la missa era en llatí però les tres avemaries del final, la predicació del capellà, les cançons religioses, el rosari i la catequesi (la doctrina) es feien en català. L’excusa del bisbe deuria ser que sinó la gent no ho entendria. Així es pogueren transmetre en la memòria popular antigues cançons religioses catalanes con el Virolai i el Crec en un Déu.

El fort anticatalanisme de la postguerra es va anar suavitzant amb el temps. A la dècada dels 50 ja van deixar reeditar algun llibre antic en català i, sota l’aixopluc de l’Església, les revistes: L’Infantil, Cavall Fort i Serra d’Or. Però la prohibició de l’ensenyament en català va durar molts més anys, tot el temps del franquisme. Així tot el meu aprenentatge cultural va ser fet en castellà: la primària, el batxillerat, la carrera, les oposicions… Per sort a casa hi havia llibres en català d’abans de la guerra i vaig poder adquirir nocions de la llengua escrita. Però a l’escola molts nens de la meva edat no havien vist mai cap escrit en català. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a casa seva i a la seva xicota catalana.

Però malgrat tot el català va resistir. Com va dir l’Espriu,

la gent gran hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,

i ara, els meus nets saben parlar i escriure en català. Per tant confiem que la nostra llengua sabrà també resistir els embats que rep actualment.

Reportatge gràfic de l’autor (1): Pintada al carrer. Imatge reproduïda de l’opuscle “El Català, llengua d’Europa”. Publicacions de la Generalitat de Catalunya, disponible a http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Catala%20llengua%20Europa/Arxius/cat_europa_catala_07.pdf (2): Octavetes impreses a Galicia el 1942, que van arribar també a Catalunya (http://www.blogoteca.com/literalingua/index.php?cod=62077).

Aquest article s’ha vist 978 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *