Inici » Pàgines de llengua,llibres i cultura » La nostra llengua al 39

La nostra llengua al 39

Segell d'España, any 1939Feia poc dies que la guerra s’havia acabat. Ja era hora, després de gairebé tres anys… massa que durava. El gran manaire  va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre, ja que si parlàvem castellà, el poc que sabíem, no se’ns entenia de malament que ho fèiem. Però les ordres eren les ordres i tothom qui més qui menys se n’anava sortint.

El manament del dictador  va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s’esgarrifava i de vegades segons on es trobaven i havien de parlar,  feien el mut.

A l’escola, i a l’hora de l’esbarjo, una companya em va demanar si la volia acompanyar a l’oficina de correus. Havia posat a la bústia de recollida pública, una missiva amb unes fotos de carnet dins, que no hi havien d’anar. Pretenia recuperar els petits retrats.

Al entrar i educadament  dir,

—Bon dia!

Una veu darrera una taula ens va respondre

—Como? Como?

—Buenos días, vam rectificar.

—Ah! Va sospirar la veu.

Bé doncs, explicat el motiu que ens portava allí, li vàrem poder fer entendre el que volíem. L’home amb una cara de set jutges, ens va mirar un xic consternat i irònicament digué:

—El correo de hoy? Hace horas que ya salió. Lo siento.

La meva amiga es va asseure en una cadira, exclamant:

—Ara si que me ha morido!

Va ser una expressió tan natural i bona que no vam fer altre cosa, que esclafir a riure.  I ja podeu imaginar que en aquell temps aquestes situacions, sovintejaven molt. La joventut no ho va passar pas tant malament, però la gent gran i la gent que no parlava castellà  se’ls va fer  molt difícil encaixar la situació.

Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.  Tossuts que som els catalans, i a bona hora.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *