El meu oncle Ramon

La nina de l'oncle RamonH[\dropcap]a nevat, tot és com un mantell blanquíssim. Del fons de la memòria, m’ha vingut al pensament el meu oncle estimat.

Tot té un final, i a la Guerra li havia arribat. Tots tornaren a la seva terra i llacs. A la casa on jo vivia, mirant per darrera de la porta, es divisava tot el carrer fins el final. A mi m’encantava mirar i observar els vianants que passaven pel carrer.

Era pel matí i jo, com de costum, vaig observar el carrer. Tot d’una  va sorgir una silueta. No, no m’ho podia creure!  Era el meu estimat oncle Ramon! Sí! Era ell, alt, prim, amb el seu típic caminar que tan m’encisava. Ho feia suaument com si no volgués fer mal a la terra que trepitjava…

Un crit va sortir d’alegria del fons del cor. –Iaia! Ve el teu fill! Ella no so volia creure  però  varem mirar. Sí! Era ell! Tota la família varem córrer i ell també, fins a fer una rotllana d’abraçades.

Quina joia! Tornava a tenir el meu oncle preferit! Jo me’ls estimava a tots  però ell era un ésser molt especial, no parlava massa, més es feia estimar. Em va portar una nina, rossa com un fil or, li donava la ma i caminava com si fos una nena de veritat. El seu vestit era de color rosa i unes sabates blanques. Ho recordo com si fos ara.

A casa teníem la filla del meu oncle Anton. Com que la seva mare i ell treballaven nosaltres la cuidàvem tot el dia. Era rossa i amb uns cabells tots plens de tirabuixons. L’estimava com una germana, més no li volia deixar la nina, ella era més petita que jo, tenia por que me la trenqués. La guardava a sobre el meu llit com si fos un tresor. Un dia vaig tenir un descuit i ella la va agafar. Quan vaig anar a buscar la nina, oh! estava tota esparracada!. Li va tallar els cabells i el vestit tot brut. Era una nena, però del fons del meu cor, mai li vaig perdonar…

Han passat moltes primaveres, més hi ha records que no s’esborren mai. I això de no perdonar eren coses d’adolescents. Ara, per mi, no tindria importància. He après a no aferrar-me a res, a no ser esclava dels altres, estimar sí, però viure sense dependre de les coses. Ser feliç amb el que tinc.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Un comentari

  1. M’he emocionat llegit el text Soc aixi. Conec Monzón. tinc família a Peralta de la Sal. De jove, havia estat a moltes Festes Majors. Llavors pas-sabem per
    Binéfar- anys després per Monzón.
    Un fill meu treballa en un Centre.
    Aprofita la vida que es molt curta.
    Una forta abraçada. josep.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *