La Minuta

No us penso parlar de cap restaurant sinó d’un record tendre de la meva infància.

La Minuta era la meva amiga, una gosseta fox terrier blanca i negra amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan jo tenia cinc anys.  El pare m’havia portat a casa l’àvia, a un poblet allunyat de la fam i els bombardeigs de Barcelona, en aquells últims mesos de la Guerra Civil tan tràgics.

Els primers dies m’enyorava molt. No estava integrat al poble i no tenia cap nen per jugar. Jugava sol “a baix a l’hort”, un ampli pati tancat de darrera la casa convertit en hort. Però aquest era també el territori de la Minuta que tenia el seu cau en els baixos de la casa, en el llenyer que donava a l’hort. La Minuta tancada en aquell recinte també s’enyorava. Enyorava saltar i córrer pels camps olorant les seves flaires. El dia que sortíem amb l’àvia i ens l’emportàvem li dèiem: “anem Minuta!” i saltava i grinyolava boja d’alegria.

Potser l’enyorament ens va fer molt amics. El matí ja m’esperava remenant la cua i cridant-me perquè baixés. Érem companys de jocs. De vegades jo era un pagès i ella un cavall i li posava a l’esquena com a sàrria dues bosses lligades amb un cordill. O li feia arrossegar una capsa de cartró –el carro- i anàvem a buscar llenya o herba pel bestiar. El que més li agradava era que li tirés tronquets que ella em tornava. No se’n cansava mai. I quan sortíem a fora amb l’àvia per anar a la vinya o a berenar a una font, jo era un caçador i la Minuta empaitava bordant els ocells, les papallones o qualsevol animaló que trobéssim.

Recordo com es va espantar un dia que amb l’àvia vam anar fins a la via del tren. Va passar un tren d’aquell temps amb la seva sorollosa màquina de carbó fumejant, esbufegant i fent tremolar el terra. La Minuta, que no havia vist mai aquell monstre, se’m va arraulir entre les cames i tremolava de por.

Encara que tingués el seu cau al llenyer, els vespres freds de l’hivern la deixàvem pujar a la llar de foc. Sota el banc d’escó hi tenia un cabàs per dormir. Em feia molta gràcia veure com s’hi posava: entrava al cabàs i estava uns minuts donant-hi voltes com si es volgués mossegar la cua. Després es quedava quieta, cargolada com un tortell. Quan ja dormia venia silenciosament el gat i amb molta cura es cargolava al mig del tortell. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint juntets. I no és que fossin gaire amics. Durant el dia les baralles eren constants, sobre tot pel menjar. Quan acabàvem de dinar o sopar l’àvia els hi posava les sobres en dos plats, un per cadascú. La Minuta s’ho acabava amb dues bocades i anava cap al plat del gat que defensava el seu menjar bufant i esgarrapant-li el morro. I si es trobaven fora de casa, per exemple a baix a l’hort, ja no es coneixien. La Minuta l’empaitava i bordava com feia amb tots els gats. I el gat el bufava enfilat a un arbre o a una paret. Ningú hauria dit que feia poques hores dormien junts.

Però també en tinc de tristos de records de la gosseta. Va tenir petits i em feien molta il·lusió tan rodonets, movent-se talpers i mamant de la mare en un niu entremig dels feixos i la pinassa del llenyer. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. S’havia escapat el porc i havia entrat al llenyer acostant-se al niu dels cadellets. D’una mossegada se’ls hauria menjat, però la mare els va defensar. L’escena era èpica: la gosseta amb els pels de punta, cridant i ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros.

Aquella vegada la Minuta havia salvat els seus fills, però no els va poder salvar dels humans. L’àvia i la tia van intentar donar-los però, com que ningú els volia, van dir que no podia ser tenir tants gossos a casa. I un matí, quan jo encara dormia, van deixar la Minuta tancada i plorant al llenyer i li van prendre els cadells per matar-los. No sé com ho van fer perquè no m’ho van explicar, segurament ofegant-los en un cubell. Després van fer un forat a l’hort i els van enterrar. El més trist va ser, i això si que ho vaig veure, que, quan van obrir la porta del llenyer, la Minuta va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar el lloc on estaven enterrats. Pobre Minuta! Rascant amb les potes els va desenterrar i un a un els va tornar al cau. Jo ja no ho vaig veure però suposo que els hi van tornar a prendre i els van anar a colgar molt lluny de casa.

Vaig quedar molt trist i amb una sensació molt estranya: em semblava que l’àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja, una mena de crim.

Quan ja feia un any que havia acabat la guerra vaig tornar a Barcelona amb els pares. Vaig anar a col·legi i la meva vida es va normalitzar. Sembla mentida, han passat 75 anys i si tanco els ulls encara veig la Minuta i recordo la companyia que em va fer.