La meva pedra

TunelDesprès de moltes primaveres de vol, m’ha vingut a la ment un cas digne d’explicar…

Feia temps que tenia uns dolors molt molestos, era pitjor que un part, no sabia què fer i la única manera que se’m calmaven era ficant-me dintre la banyera amb aigua molt calenta, però no durava gaire. Per fi vaig optar per anar a urgències doncs tenia la sensació que els ronyons se’m partien. El diagnòstic: tres pedres al ronyó. No es podia operar, estaven enganxades no sé on.

A Sant Cugat, hi havia una clínica molt fantasma. Decideixo provar-ho.
Quinze dies de dejuni, només beure unes tisanes, el segon dia començo a orinar una mena de fang, em diuen que són les pedres que es desfan. No vaig aguantar els quinze dies, doncs estava molt dèbil. Tot d’una sento una mena de buidor, estaven dinant i vaig sortir. Al passar per davant del diguem-ne curandero em va dir, —Què tens?— Jo vaig seguir, només volia estar estirada al llit. Sentia el meu cos com si es buidés. M’estiro el llit, i vaig veure un túnel, una gran resplendor al fons i vaig tenir una dolça sensació. Em sentia feliç, pensava en els meus fills, però jo em sentia tan bé, que seguia la llum. De sobte, m’agafen la ma, i sento una veu que crida —Correu, aquesta se’n va, porteu aigua d’arròs!— Jo no me la volia beure. Només pensava en la dolçor que sentia i lluitava per seguir la llum.

Em van retornar i vaig tornar a aquest món amb molta recança. El dolor va desaparèixer, i cosa curiosa, feia molt anys que tenia el nas taponat, m’havien fet tota classe de proves però no es destapava, doncs miracle! respirava be! I a hores d’ara mai més se m’ha tapat.

El tal Rachimura, així li deien, era un tipus fascinant, cap rapat i ulls negres, que em la mirada et traspassava tota. Sempre parlava de Jesús. Tenia un ramat de fans totes joves i boniques, les tenia tan embadalides que no veien res… Se les tirava totes i elles felices (menys les famílies que estaven desesperades). Era una màfia…

Allà vaig aprendre moltes coses, però jo no em deixava entabanar. Un dia em diu: —Hauries de fer un curset, dura una setmana, val 100.000 pts. Jo li dic que no disposaven de tants diners i ell em contesta: —Demana un préstec al banc. Jo sense pensar-ho li vaig contestar. —Tu parles molt de Crist, però no actues com Ell, i em contesta, —Jo no sóc Crist  i tu ets una dona plena de supèrbia, ja ho pagaràs car… A partir d’aquell dia la relació no va ser igual, però a mi no m’afectava.

Em sentia molt dèbil, venien els meus fills i la mare, el meu company a les tardes, jo feia un esforç, els veia però, com dintre d’un núvol. Poc a poc vaig anar recuperant-me…

Un dia va ingressar un jove immòbil en una cadira de rodes. Jo estava asseguda sota de la finestra de la seva habitació. Tot d’una la veu del Rachimura li cridava, —Ets una merda, un cuc fastigós que s’arrossega per aquest món sense fotre res. Ara mateix et posaràs dret i caminaràs una volta pel jardí— . No he entès mai com s’ho va manegar; el vaig veure caminar sense cap defecte donant la volta al jardí. I així va seguir.

Un altre cas, una dona que pesava 150 Kg, tenia un càncer al fetge, va estar sense menjar tot un mes, nomes bevia tisanes; es va aprimar i el càncer es va esfumar. Segons ells, li van canviar tot el metabolisme. El cas és que va sortir una dona nova.

Casos així jo els vaig viure. O els curava o els matava, doncs en van morir dos i Ell va dir —Era la seva hora— . Aquests dos casos havien pagat molts diners, doncs Ell els assegurava la seva curació.

Jo vaig sortir d’allà amb una altra mentalitat. No vaig tornar a ser més rígida, em sentia lliure, amb el meu company no hi va haver-hi cap més discussió, jo feia la meva i ell la seva…

Fins arribar un dia que amigablement ens vam separar.

Sempre he pensat, que quan arribi el dia de volar al Més Enllà, no sentiré la mateixa dolçor  d’aquell dia que vaig veure el Gran Túnel…

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *