Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
He tornat a escoltar la cançó “Oh freedom!” del famós i lluitador cantor americà Pete Feeder, adaptada al català pel poeta J.M. Foix amb el títol “Vull ser lliure” i interpretada per Jordan’s Trio i la coral Xaloc. Comença així:
Vull ser lliure, vull ser lliure,
ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau
i llibertat…
I la cançó m’ha fet també pensar en el gran valor de la llibertat
La llibertat no s’ha de justificar, és un dret natural. Si de cas el que cal justificar és la seva pèrdua, els motius per els quals de vegades l’hem de sacrificar.
La llibertat no aïlla, fa possible l’amistat, ja que l’amistat autèntica ha de ser lliure, entre persones lliures. Una amistat obligada no seria amistat sinó dependència.
La llibertat permet la col·laboració amb altres persones, el treball conjunt per un projecte. Una col·laboració que no fos lliure no seria col·laboració sinó obligació, subordinació.
La llibertat és un punt de partida. Solament sent lliures podem triar, podem orientar de formes diferents la nostra vida.
I això que sembla tan clar per a les persones també es pot aplicar als pobles. La llibertat d’un poble, o sigui la independència, és un dret natural, no s’ha de justificar.
Si un poble, per exemple el català, té una personalitat, una llengua, unes tradicions, un dret propi, una història mil·lenària, una presència activa des de l’època medieval en la història europea, és natural que es vulgui administrar ell mateix com fan altres pobles, no cal justificar-ho.
Si de cas el que s’hauria de justificar és la “dependència”, la raó per la qual alguns catalans prefereixen dependre d’un govern llunyà que no ens comprèn, que ni tan sols entén la nostra llengua i que en 300 anys d’història ha demostrat -dramàticament moltes vegades- la diguem-ne “poca simpatia” envers nosaltres. Tan negats o covards som els catalans que no ens podem administrar nosaltres mateixos com fan els holandesos, danesos, suecs i tants altres països, petits com el nostre, capdavanters del progrés i del benestar social?
La independència és un punt de partida. Aconseguir la independència no és per fer un govern de dretes o d’esquerres. És per poder triar nosaltres el govern que vulguem, de dretes o d’esquerres, moderat o radical, i poder-lo canviar democràticament sempre que la majoria del nostre poble ho vulgui. És no haver de suportar governs imposats per majories foranes.
La independència de Catalunya no suposaria renyir amb els espanyols, amb qui ens uneixen llaços de parentiu i amistat. Tot el contrari, seria convertir la dominació actual en amistat, que solament és autèntica quan és entre iguals, no entre dominants i dominats.La independència no seria deixar de col·laborar amb Espanya i amb els altres països europeus. Tot el contrari, sense independència no hi ha col·laboració sinó imposició.
Em dol el silenci de tants intel·lectuals espanyols. Em dol que es deixin portar per tics nacionalistes antiquats i no vegin aquest futur possible per als nostres fills i nets, un futur de pau i amistat, sense arrossegar més el maleït “problema catalán” que ens separa.
S’acosten eleccions. Siguem responsables. Pot ser un punt de partida. Pensem en el país que podríem construir per als nostres fills i nets. I no oblidem que, com va dir el nostre poeta Salvador Espriu:
Els homes no poden ser sinó són lliures.
Aquells vinils d’Edigsa que posàvem al tocadiscos…