La Colònia

L'Ametlla de MerolaEn Valentí i la Carme es coneixien des de petits. Tots dos vivien a la mateixa Colònia. Una Colònia és un llogarret amb fileres de cases iguals pels treballadors de les fàbriques tèxtils que a finals del segle XIX eren nombroses a Catalunya. L´escola, l’economat ( botiga on podien comprar de tot amb descompte ), el café on els homes passaven les hores mortes mentre les dones resaven a l´església…tot pertanyia a l´amo de la fàbrica… Tothom sabia fil per randa la vida dels veins, fins i tot qui arribava tard a la nit, ja que es tancava el portal per entrar a la Colònia.

En Valentí i la Carme van casar-se (com moltes altres parelles que es formaven a partir d´aquesta estreta convivència) i van ser feliços, ho podeu ben creure, jo ho sé perquè sóc la cinquena filla d´aquell matrimoni. El pare treballava al tèxtil. La fàbrica funcionava amb l´electricitat generada per una turbina ( una monstruosa màquina que transformava la força de l´aigua del riu en energia que feia funcionar els telers ).

La roba es rentava al safareig públic. Hi havia el safareig dels vius i el dels morts. En el primer no s´hi podia rentar la roba d´una persona que hagués mort, per evitar infeccions…perquè els llençols del llit, les tovalloles i la roba personal del mort, es tornaven a fer servir : la setmanada no donava per a  llençar res. El “sereno “ vigilava els carrers a la nit. Si algú es descuidava les claus de casa, el sereno li obria la porta. Si es necessitava el metge a la nit, venia acompanyat pel sereno : era una garantia, una protecció pel metge. El sereno cantava les hores i el temps : “Són les 3 i està serè” o bé :”Són les 2 i plou”. Era el despertador dels treballadors, que començaven la feina a les 5 del matí, gelats de tant fred, sense calefacció , amb prou feines una estufa de llenya o senzillament un braser…I van sobreviure i eren feliços, tanmateix !

Aquest article s’ha vist 409 vegades.

 

Sobre Maria Rosa Pi

Mestra jubilada. M'agrada l'escriptura creativa.

2 comentaris

  1. Felicitats Rosa Maria! Un relat històric que refresca la memòria. Una abraçada

  2. Rosa Maria Bayó

    M’agradat molt , són records entranyables, ai!!! si aquells pares aixequessin el cap!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *