La batalla de l’ou

La batalla de l'ouAquest és el títol d’un llibre que acabo de llegir. L’autor, Joan de Déu Domènech, hi explica, de forma amena la fam que es patia a Barcelona durant els anys de la Guerra Civil. Està documentat amb moltes cites d’escriptors que ho van viure.

Llegint-lo he evocat records, els records borrosos d’un nen de 5 anys que vivia a Barcelona aquell 1938, l’any dels pitjors bombardeigs i de la més greu mancança d’aliments.

No recordo haver passat gana però sí les converses de la gent, l’obsessió pel menjar, l’angoixa per poder portar alguna cosa a taula. Es parlava dels dies sense pa, de les llargues cues amb baralles que es formaven de matinada davant les botigues de menjar, de la gent que anaven a la muntanya a collir herbes de les que mengen els conills per bullir-les i fer un plat de “verdura” per sopar… I recordo també unes dones cridant al carrer

— Mengeu garrofes! 3 una pesseta!

Ara penso que no vaig passar gana gràcies als viatges que feia el pare. Tenia una botiga de roba i sovint, potser cada setmana, omplia un sac amb camises, mitjons, jerseis… i, pujant en algun dels pocs trens que encara funcionaven, carregadíssims de gent, intentava arribar a algun poble per negociar amb els pagesos i bescanviar roba per menjar. Cap al final de la guerra s’havia de fer així, els diners ja no servien. Tothom sabia que la guerra estava perduda i que els bitllets de la República no valdrien res. Quan al vespre tornava el pare amb el sac ple de pa, patates, farina per fer farinetes, mongetes…. a casa era una festa. Alguna vegada, potser venint de Reus, havia tornat amb el sac ple d’avellanes i durant tota la setmana en menjàvem a tots els àpats.

I recordo que un dia la mare estava molt nerviosa perquè era molt de nit i el pare no tornava. Em va fer resar perquè tornés el pare. Per fi va tornar, venia fet pols portant solament un sac estripat.. Ens va explicar que el tren de tornada anava tan ple que no hi va poder entrar i va anar penjat a fora, a l’escaleta del vagó, agafant-se amb una mà al tren i aguantant amb l’altra el sac de menjar sobre l’esquena. Passant per un túnel el sac es va enganxar a un ferro de la paret. Per sort ell no va caure però va perdre tot el menjar. El viatge havia estat inútil. Hi hauria de tornar o aquella setmana ens faltaria menjar

I tornant al llibre, el seu títol, “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya que amb aquest nom havia llançat el Departament d’Agricultura de la Generalitat durant el primer any de la guerra. Deien, fent molta propaganda, que per pal·liar les dificultats que la guerra ocasionava en la distribució d’aliments, cada família obrera de Barcelona hauria de tenir gallines al terrat, balcó o galeria de casa seva, que es podrien alimentar amb els residus del menjar: rosegons de pa, peles de patates, tronxos i fulles de verdura… Seria una nova batalla, “la batalla de l’ou”, que guanyaríem al feixisme.garrofes

El pare ho va fer. Va construir una gàbia a la galeria del petit pis on vivíem. Molts veïns també ho feien i van aparèixer mils de galliners urbans fent molt soroll. Però la “batalla de l’ou” també es va perdre. Cap al final de la guerra la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons de pa, ni peles de patata, ni cap altre residu i les gallines van anar desapareixent.

El novembre del 1938, quan ja no funcionaven els trens, el pare va aconseguir, en un llarg i penós viatge amb molta gent encabida dins la caixa d’un camió destapat, portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia, per allunyar-me de la fam i els bombardeigs de Barcelona. Encara recordo que pel camí va ploure i el pare em tapava amb la seva jaqueta.

Evocant aquella època em venen molts pensaments d’agraïment als meus pares. Van passar moltes angúnies però jo, gràcies a ells, no vaig passar mai gana.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.