Inici » Pàgines d'estiu » Joanetes

Joanetes

Joanetes amb el Puigsacalm al fons.
Imatge de Amadalvarez, treball propi Wikimedia Commons .
Han passat moltes primaveres  i no sé com, del fons de la memòria he recordat les felices vacances que tot una colla passàvem a Joanetes, un petit poble de la província de Girona.

La Lolita, la Rosa,  la Rose,  el Pep, l’Emilia  i més que no recordo els noms, la meva mare, la tia, el meu germà Albert…  Anàvem a un fonda petita, casolana, en fi, com si fóssim a casa.

Al matí ens despertava el gall del corral. Tots corríem per anar a esmorzar i tot seguit, a banyar-nos a un llac natural. Allà fèiem la gran xirinola, jo nedava dintre  l’aigua cristal·lina i em sentia  lleugera com un peix, no sentia el pes. Era molt feliç, la meva deficiència allà, no existia. L’aigua és com un miracle, tot el cos es mou, com els altres…  Desprès anàvem a caminar, tots saltaven per les roques, jo no m’hi veia en cor, doncs tenia por de caure i recordo que en Pep va dir: — vinga! No tinguis por, tu pots fer-ho! I ho vaig aconseguir. Ell sempre em tractava sense tenir en compte la meva deficiència, cosa que sempre he recordat. Llàstima que no venia cada estiu.

Un any, varem ser tanta colla que a l’hostal no hi cabíem. Per dormir  ens van instal·lar al col·legi del poble. Eren temps de vacances i estava lliure. No sé d’on, van sortir tot de matalassos i el  terra es va convertir en un campament. Que bé ho vam passar! Fèiem lluita amb els coixins. Ho recordo com  les millors vacances que he passat.

Per les tardes passejàvem sobre les catifes verdes de les praderes, descalços, doncs deien que  transmetien energia positiva. Altres dies, anaven a visitar altres llocs. Com la Fageda d’en Jordà, molt preciós, farcit de gegants arbres, on tenies la sensació de conte de fades. Els volcans, lloc meravellós  i també altres pobles que no recordo. El que més  em fascinava eren les belles postes de sol, amb pinzellades de tots colors.  Per les nits, els estels parpellejaven i la lluna il·luminava el bell paisatge i fins semblava que un somriure li sortia del cor al admirar la nostre colla i la nostre felicitat. Xerrades i cantades… eren temps que amb poca cosa en teníem prou.

Avui he posat l’ordinador i he viatjat amb ell fins a Joanetes. No és el mateix, no s’hi assembla en res. Ara hi ha 3 restaurants més. Un comentari deia: hem anat a Can Barris, és encantador, la Rosa i en Xisco ens han tractat mol bé.  I jo he pensat,  no sé si no són parents o si  son els fills… Fa tants anys!

Aquells són temps que no tornaran. Ara estem més pansits, arrugadets, el cos no respon, molts ja han traspassat la barrera i no sabem on estan. Potser són mes feliços! vés a saber!.  Això es un misteri que ningú sap explicar.

Els que quedem, al menys jo,  mai deixaré de sommiar, admirar els núvols com suren i veure els ocells volar. Jo també volo amb ells  fins a l’infinit!…

Aquest article s’ha vist 44 vegades.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *