Aquests dies, quan escric això, tothom parla de l’abdicació del rei i de la coronació del seu fill. A mi em venen a la memòria records de quan en Joan Carles era el “Príncipe de España” i seguia Franco dòcilment en els actes oficials i en els grans discursos que va fer el dictador a la Plaza de Oriente de Madrid.
Franco l’havia elegit com a successor “a título de rey”, deixant ben clar que no es tractava de restaurar la monarquia borbònica –això hauria suposat que el rei fos el pare, Joan de Borbó, resident a Portugal i amb qui Franco no tenia bona relació- sinó “d’instaurar” una nova monarquia, la “Monarquía del 18 de Julio”, hereva i continuadora del franquisme, que seguís els “Principios Fundamentales del Movimiento” que Joan Carles va haver de jurar.
Com que no li podien dir “Príncipe de Asturias”, que és el títol que tradicionalment es dóna a l’hereu de la corona, perquè el “Príncipe de Asturias” era son pare, es van inventar un altre títol: “Príncipe de España”. I quan es va casar amb la princesa Sofia de Grècia, Franco els hi va cedir el palau de la Zarzuela i van rebre tots dos el nom de “Príncipes de España”.
Segurament recordo molt bé tot això per un episodi que em va afectar.
L’any 1972 jo vivia a Sant Feliu de Llobregat i era director de l’institut de batxillerat, l’únic institut que hi havia aleshores en aquella població. Era un centre que havia començat a funcionar feia quatre anys quan el petit grup de professors que hi estàvem destinats, veient que havia arribat l’octubre i les obres no estaven acabades, vam plantar una taula al mig del carrer i ens vam posar a matricular alumnes. Però després de quatre anys funcionant no s’havia inaugurat oficialment i encara no tenia nom.
Un dia em van telefonar de l’ajuntament (l’ajuntament franquista d’aquella època) dient-me que hi anés urgentment. M’hi vaig trobar l’alcalde amb uns quants regidors i un altre senyor representant del govern civil de Barcelona. L’alcalde em va dir:
—Serrat, tinc una gran notícia: hem decidit posar a l’institut el nom de “Príncipes de España” i demanarem als prínceps que vinguin a inaugurar-lo, serà una gran festa a Sant Feliu.
Em va agafar de sorpresa i se’m va acudir contestar:
—No em sembla un nom seriós per a un institut
El senyor del govern civil es va enfadar molt:
—“¿Qué dice usted, como no va a ser serio el nombre de Príncipes de España?”
Vaig intentar explicar que tradicionalment els instituts portaven el nom de literats o científics il·lustres, com Verdaguer, Maragall, Ausiàs March, Balmes, Vicens Vives… Però no els vaig convèncer, la reunió no va acabar cordialment i les relacions amb l’ajuntament es van espatllar.
Però el nom no es va posar i els prínceps no van venir. Calia que el nom d’un institut fos també aprovat pel claustre de professors i els companys del centre em van recolzar totalment.
Molts anys després, arribada ja la democràcia, un dia que vaig anar a Sant Feliu de Llobregat em va fer il·lusió veure que l’institut porta un nom ben bonic: IES Olorda. No és el nom de cap personatge sinó del Puig d’Olorda, la muntanya que presideix la població.
Hola, Joan.
És impossible que em recordis. Jo a tu, sí. Això és perquè apreciem la importància dels nostres actes i com poden perdurar en el temps. Vaig ser alumne d’aquests institut durant el curs 1971-1972. Eren els primers anys del COU. Encara sembla que et vegi impartint l’assignatura de Física. També em ve a la memòria un material molt interessat que ens vas recomanar i que defugia el tradicional llibre de text.
Han corregut els anys com una llançadora. Aquell noi, més aviat tímid, de setze anys, ara en té seixanta-sis. I puc dir que la vida ha estat un regal. He exercit com a mestre de Primària durant unes quantes dècades al Col·legi Sant Vicenç de Sant Vicenç dels Horts. També com tu hem format una família nombrosa i, gràcies a Déu, sóc avi; aquesta és una experiència meravellosa. Vull agrair-te el fet que hagis escrit aquestes pàgines viscudes. Ha estat una sorpresa retrobar-te. Qui ho hauria dit?