El dia de Tots Sants, els infants de Manresa resen un parenostre per netejar els replecs de les Animetes i aquestes, en compensació, deixen grapats de castanyes als racons de les cases. Al menys així ho feien a casa meva. Però, ai, las! quan un altre dia qualsevol jo resava un parenostre i buscava pels racons, mai em regalaven res.
LLEGIR MÉS »Inici
La torre de l’Ou
Era una escola petita, molt acollidora, A l'hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l'estufa de serradures.Es parlava el català però no s'ensenyava la gramàtica catalana i en els moments de les classes es passava a l'espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el "Cara al Sol" alçant el braç. Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria i es cantava "Hoy las niñas de España, capullitos en flor, se postran a tus plantas, o madre del amor."
LLEGIR MÉS »Un episodi de la nevada del 1962
Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,
LLEGIR MÉS »2013-1960
La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.
LLEGIR MÉS »El meu avi i la castanyada
El meu avi era alt i prim, portava canesú, gorra i sabates negres. Jo me'l mirava quan el veia venir pel carrer ple d'aigüerols i li mirava les sabates tota estranyada, estaven netes per tots els cantons, Mai he comprès com s'ho feia per no enfangar-se. Recordo amb tendresa la diada de la castanyada. El meu avi preparava una fogaina amb els sarments de les vinyes i en feia d'aquest dia, tot un ritual.
LLEGIR MÉS »Veus del pati
Són les onze; sona la música que marca la fi de la classe… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. Baixem l’escala fins al pati. Jo la corda, jo una pala i una galleda, jo una pilota... Montse, aquests no em deixen jugar
LLEGIR MÉS »El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut
Els nois i noies protestaven de la injustícia de matar un noi jove que era un idealista, que lluitava per una societat més justa. Nosaltres vam aportar una altra consideració: la injustícia de fer un “consell de guerra” no havent-hi guerra, d’aplicar un “tribunal militar” a un noi que era un civil i la incongruència de que l’execució fos fent servir un horrorós instrument, el “garrote vil”.
LLEGIR MÉS »30 pàgines viscudes i compartides
Tenim un grapadet de seguidors al twiter i al facebook i una gràfica de visites que fa pujada. Però el que realment ens afalaga i esperona és que ja som un petit grup de redactors i sembla que les ganes de compartir se'ns encomanen. Fins avui, hem llegit i rellegit 30 pagines viscudes, diverses i interessants de la ma autobiogràfica dels nostres col·laboradors espontanis i variats.
LLEGIR MÉS »El porró
El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.
LLEGIR MÉS »Una porta que s’obrí al món
Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents.
LLEGIR MÉS »En record de Salvador Puig Antich
Amb aquestes tres línies n’hi va haver prou per anunciar un acte execrable, l’assassinat d’un noi de 26 anys. Els meus 18 anys estaven llavors plens d’angoixes. Va ser la meva primera nit fosca de l’ànima, després en vindrien moltes més, que no per conegudes i experimentades han estat menys fosques.
LLEGIR MÉS »Tres veïnes i la guerra
Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI.
LLEGIR MÉS »