Inici

Festa Major

Festa major

Si et portes bé -em deia el pare- el darrer dia de festa et portaré a la fira. Hi havia l’envelat, el pare em deixava treure el cap per la porta per què em fes una idea de la sumptuositat que hi havia en aquell gran saló de ball. Després a una sessió de putxinel·lis i en sortir em pujaven als “caballitos” esperant el moment de que s’apaguessin totes les llums del poble per donar pas a l’exhibició dels focs d’artifici.

LLEGIR MÉS »

El joc del Palé

El Palé

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

LLEGIR MÉS »

Esclata la Guerra

Esclata la guerra civil

Feia dies que preparàvem una acampada al Montseny. La tenda reposava tranquil·lament vora la porta, la roba, el menjar i els sacs per dormir que no eren com ara (la mare feia unes fundes amb llençols vells on al arribar al lloc els omplíem de palla). De sobte sentim una gran cridòria: han cremat l'església! . El meu germà i jo no enteníem res de res. Els grans varen optar per no sortir, nosaltres cridàvem que volíem anar a la acampada. Va passar gent forastera i cridaven: Ha esclatat la guerra!

LLEGIR MÉS »

L’any del bolet

Cultiu bolet.

Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, la moda del bolet. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat creixia, i es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre el bolet per tot Barcelona. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps...

LLEGIR MÉS »

La meva pedra

Tunel

A Sant Cugat hi havia una clínica molt fantasma. Quinze dies de dejuni, només tisanes, el segon dia començo a orinar fang. Em diuen que són les pedres que es desfan. Estava molt dèbil. Sentia el meu cos com si es buidés. M’estiro i vaig veure un túnel, una gran resplendor al fons i vaig tenir una dolça sensació. Em van retornar. El dolor va desaparèixer. Quan arribi el dia de volar al Més Enllà, no sentiré la mateixa dolçor ...

LLEGIR MÉS »

La nit de Sant Llorenç

Pluja d'estels

Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.

LLEGIR MÉS »

Anar a buscar gel

Venedor de gel, 1912

Una galleda i 1 pesseta era tot el que feia falta per tenir una bona nevera. Ah! i les cames lleugeres per arribar a la Plaça de Vendre, on hi havia la màquina de fer gel, situada al soterrani, al menys a Sabadell. Sempre hi havia cua esperant que l’aigua convertida en barres de gel sortís ben recte de la màquina. De passada, ja s’entrava a la lleteria per agafar el sifó que tindria l’honor de refredar-se dins la galleda que feia de nevera...

LLEGIR MÉS »

El drapaire

El drapaire

Tots els papers vells que arreplegàvem eren gelosament guardats, esperant el moment de sentir la trompeta del "drapaire" anunciant el seu pas per davant de casa nostra. El dia que hi havia més sort, generalment un diumenge, passava l'home que comprava pells de conill. Eren més ben pagades que els papers. El que fèiem la canalla dels anys 50, allò sí que era reciclatge!

LLEGIR MÉS »

Compartir

Quan els nens eren petits varen decidir de passar un dia al Parc de Barcelona. Jo encara caminava, però el que va començar amb il·lusió, va acabar essent un calvari. He volgut tornar-hi amb la meva cadira de rodes elèctrica. M´he sentit lliure de poder recórrer tot el parc, admirar les catifes, les flors, els arbres, els ocells ... Contemplat els animals exposats entre reixes, m'he sentit malament de gaudir de l'espectacle.

LLEGIR MÉS »

Pel juny, la falç al puny!

amp de blat a punt de segar

Per allà els anys 50, a casa es va començar a segar amb la màquina segadora i posteriorment amb la lligadora. Fèiem els gabions, per conservar les espigues al camp fins a l’hora de batre. El dia abans que la màquina vingués, es duien les garbes a l’era i fèiem un moduló. La palla anava al paller o a la pallera i el blat es guardava al graner fins que es duia a moldre. Un cop teníem la farina, el flequer ens deia els quilos de pa que ens podria fer.

LLEGIR MÉS »

Ser director no era fàcil

ció estudiantil, Madrid 1968.

Em van dir que el titular d'aquella targeta l'havia perdut en una manifestació quan fugia de la policia i que el venien a buscar. El volien portar a comissaria per interrogar-lo. Vaig telefonar a la Inspecció per demanar consell. Els meus superiors em van dir que jo era un funcionari i que estava obligat a col·laborar amb la policia en tot el que em demanessin. Em van deixar desolat i angoixat. M'obririen un expedient? Jo no podia delatar un alumne

LLEGIR MÉS »

La postguerra

El pa era com un tresor

Passàvem molta gana, la mare per dinar feia patates i pel sopar les pells adornades vés a saber amb què. El pa era com un tresor. La mare anava pels pobles a buscar menjar i els pagesos li donaven faves i llenties corcades. Quan arribava, les posava en aigua, el meu germà i jo amb la punta d’un ganivet anàvem traient els corcs.

LLEGIR MÉS »