Infantesa

barques de paperEn el meu temps, com dirien els avis d’ara, les coses eren molt mes senzilles i sense complicacions. Encara que malgrat tot, els infants d’aquella etapa de la meva vida ens les pensàvem totes per enredar la troca ben enredada.

I a fe que ho sabíem fer molt ben fet. Mireu si no: Davant d’una de les portes dels col·legis nous, on anàvem a escola, hi havia un pontet, per què el que avui és la rambla, al meu temps fou un torrent. Per la vorera del torrent hi baixava un canalet d’aigua que els pagesos dels camps veïns empraven per regar. Doncs be, a les cinc de la tarda quan sortíem per anar a casa, solíem entretenir-nos jugant amb l’aigua i posant-hi barquetes de paper a veure quina arribava primer a ‘’altre costat del carrer. I així ens hi passàvem l’estona fins que el pare o la mare ens venia a cercar.

Un dia un dels companys va dir que podríem fer-hi passar una crossa meva a veure que passava. Degut a la meva limitació per caminar jo emprava crosses de fusta lleugeres . I dit i fet, ho varem provar. I que va passar?. Doncs que la crossa va entrar al rec, però no en sortia. I ja teniu, jo plorant com una magdalena, i els altres astorats sense saber que fer. Sort varem tenir que un pagès dels qui conreava aquelles terres va venir a veure que ens passava i va resoldre el problema en menys de cinc segons. Va agafar una canya llarga i va començar a burxar fins que la crossa va sortir.

Ja podeu imaginar el descans que vaig sentir quan vaig tenir la crossa al meu costat. La meva limitació era molt greu però la meva tenacitat encara mes. Per què em va costar molt poder entrar a l’escola com a persona normal, ja que la meva limitació angoixava la vista. I gràcies a les crosses, que en aquell temps no hi havia tants mitjans tècnics com ara per ajudar a sortir al carrer a una persona limitada com jo, que em vaig desenvolupar en tots els sentits, estudiant, treballant, conduint etc.

La vida és bonica però de vegades resulta un xic feixuga ja que ens posa molts entrebancs per sortir endavant amb els nostres plans. Així i tot és bona, bonica i val la pena viure-la amb intensitat. Intentant gaudir al màxim de la joia que alena sobre nosaltres. Diuen que la felicitat cadascú la porta dins del seu cor en la mesura que Déu li dona. A nosaltres ens cal, doncs saber dosificar-la, per viure-la plenament al mateix temps que compartim aquesta joia interior amb els que ens volten.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Julia per compartir-lo al nostre blog , i enhorabona per arribar a les 100 vivències publicades al teu blog!
Aquest article s’ha vist 19 vegades.

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *