Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia

Tot mirant fotos familiars molt antigues, per així conservar en la memòria els vells records, m’he deturat en un retrat de la meva àvia paterna. Són tants els records que tinc viscuts i explicats per ella…

Sobretot tinc records del temps de la Guerra Civil i del primer any de la postguerra quan, sent jo molt petit, va tenir cura de mi al poble de Els Prats de Rei i em va fer de mare durant una temporada molt llarga, tan llarga que després, quan vaig tornar a Barcelona amb els pares els primers dies m’enyorava. I també de quan ja més grandet -fins als 14 o 15 anys- passava amb l’àvia els estius a Prats i li agradava molt explicar-me anècdotes viscudes per ella i el seu home –el meu avi- que jo no havia arribat a conèixer.

L’àvia n’era filla de Els Prats de Rei. Els seus pares, gent senzilla, havien suportat la vida dura dels pagesos del segle XIX. No tenien carro ni mula per llaurar i el pare havia de fangar la terra sota el fred rigorós de l’hivern. Solament tenien un ruquet per portar petites càrregues.

Als 16 anys es va casar amb un xicot del poble i van anar a viure a Barcelona, al Poble Sec, en aquella Barcelona de finals del segle XIX, quan el Paral·lel era encara una riera on hi havia collit joncs.

Però ella ja hi havia viscut a Barcelona. Als 12 anys hi va anar a treballar de minyoneta a una casa rica de l’Eixample. Això era freqüent en aquell temps, els pagesos eren pobres i enviaven les nenes a treballar a ciutat.

M’havia explicat que un dia la van deixar sola al pis fent companyia a una senyora molt gran que estava al llit malalta. I que la senyora li deia : ”nena sigues sempre bona, ajuda a tothom, no facis mal a ningú, que quan siguis vella com jo no et quedi cap recança, cap remordiment…” . I que ella, escoltant-la asseguda al costat del llit, anava tan cansada que li venia son. Quan van arribar els de la casa la cambra estava en silenci. La vella era morta i la nena dormia al seu costat amb el cap recolzat sobre el llit i la mà de la morta com si li acaronés els cabells.

També recordava que ella hi era a Barcelona quan a l’any 1893 un anarquista va fer explotar la bomba del Liceu. I que precisament una de les vint persones mortes en l’atemptat era una veïna del pis on treballava, una noieta molt jove del pis principal, filla única d’uns senyors molt rics. Els pares l’havien portat al Liceu per celebrar la seva “posada de llarg” amb un vestit blanc molt maco… que quedà xop de sang. I que en aquella casa on abans s’hi sentia música i rialles, on sempre hi havia visites i convidats, a partir d’aquell dia hi va haver absolut silenci i el pare caminava cap cot sense veure ni saludar ningú.

M’explicava també les angúnies que havien passat quan amb el seu home havien aconseguit obrir una botiga al Raval, al carrer Sant Pau, una botiga que seria també la seva vivenda familiar. La van obrir el juliol del 1909 i justament aquell més va esclatar la Setmana Tràgica a Barcelona. Amb barricades al carrer, trets, l’església de Sant Pau cremant i la botiga tancada durant molts dies… temien no poder pagar el gènere que els hi havien deixat a crèdit.

Des de la botiga va conèixer un personatge molt famós a la Barcelona d’aquell temps: la Monyos, que vivia al carrer de la Cadena, una travessia del carrer Sant Pau on ara hi ha la Rambla del Raval. Era una dona que es passejava per la Rambla amb vestits llampants, els cabells recollits amb molts llacets, un gran “vano” a la mà i un ram de flors que li regalaven les floristes. La gent li deia coses i ella els contestava rient. Si algú ho demanava li cantava una cançó fent-se un cor al seu voltant. Ella no demanava res però la gent li regalava coses, es volien retratar amb ella, la invitaven, les modistes li donaven retalls de colors vius… Deien que era una mare soltera que havia perdut la seva filleta –morta d’accident segons uns, o robada segons uns altres- i que això l’havia trastocat.
La meva àvia, que la coneixia com a veïna i perquè abans havia fet de costurera, un dia la va cridar:
— Dolors, per què ho fas d’anar així pel carrer fent el tonto?
— El tonto? Els tontos són ells que em regalen coses! Si no ho fes ningú em donaria res.

L’any 1923 quan uns pistolers assassinaren al carrer de la Cadena en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, des de la botiga van sentir els trets. L’àvia i el meu pare hi van córrer i potser van ser els primers de trobar a terra el cos ensangonat d’aquell famós sindicalista català.

Com veieu, aquesta vegada les pàgines viscudes no són meves sinó de la meva àvia.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.