Inici » Pàgines creatives o d'opinió » Globalització o localisme

Globalització o localisme

El món canvia, la vida canvia. Els grans pensem que els temps d’abans eren millors i els joves pensen el contrari. Probablement no és ni una cosa ni l’altra. El temps d’abans era previsible, la vida era molt pautada, ordenada, menys mòbil, els canvis es produïen lentament, tot era més estable i segurament més previsible; la societat potser era menys lliure. El temps d’abans al qual em refereixo -no pas 1000 anys enrere-, és el temps de quan jo era nen. Era un temps en què la societat, a través dels costums i de les tradicions, assenyalava camins. També marcava molts més límits d’allò què es podia fer o no: com vestir-se, com presentar-se en públic, quines paraules es podien dir en veu alta i quines només eren pròpies de l’àmbit domèstic o d’amistats; en fi, hi havia un mapa i uns codis d’aquelles coses que l’individu podia permetre’s a si mateix i les que no, senzillament perquè això no es feia o no estava bé i punt.

El món ha canviat: tots ens n’adonem. Hi ha llaços i arrels que es van perdre i llibertats que es van guanyar. Però en aquest terreny tan ampli de la llibertat, l’home encara no sap com gestionar-se: sobreviu però està desorientat, té dificultat per trobar un rumb. La llibertat sense límits, la llibertat com usdefruit i no com a tasca, és un descampat sense roderes marcades i sense una geografia de referència.

Les arrels que alguns individus han abandonat són de naturalesa física, social i espiritual. Han trencat vincles amb el diví (les religions, les Esglésies, el sagrat), amb la terra (el poble, el paisatge on un ha gatejat i jugat), el proïsme (família, companys d’escola) i les coses (mil coses menudes); l’home presumptament alliberat s’enfronta massa sovint amb el corc d’una solitud, un sense sentit global i una buidor infinita difícils d’explicar, però ben reals per altra banda.

Una societat, perquè tingui una mínima consistència, ha de ser terreny on els individus puguin enfonsar arrels, plantar afectes, entrellaçar records, aprendre una llengua a través de les cançons de bressol, visitar tombes venerables i generar fills. Ser català, per exemple, és poder-se’n sentir i voler ser-ho, fins i tot si s’ha arribat de països llunyans i d’una cultura diversa. És poder tenir els elements necessaris per a poder conrear un arrelament.
Simone Weil va escriure un llibre magnífic titulat ECHAR RAÍCES -editat per Trotta Editorial- on diu:

“L’arrelament és, pot ser, la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel a través de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de l’avenir. Participació natural, és a dir, aportada automàticament pel lloc, el naixement, la professió, el contorn. Té necessitat de rebre la quasi totalitat de la seva vida moral, intel·lectual, espiritual per mitjà dels ambients dels quals naturalment forma part”.

No ens desenvolupem en el buit. Som -i volem seguir sent- catalans oberts al món però som d’aquí. Respectem totes les Pàtries però nosaltres tenim la nostra i volem que sigui respectada. Ser català requereix voler ser-ho, voluntat de ser-ho i de seguir sent-ho. No cal haver-hi nascut. Només cal voler-ne ser. Requereix també un continu però pudorós preguntar-se a si mateix: què és ser català? Potser l’important no sigui arribar a una resposta, sinó el fet d’anar-s’ho preguntant, anar mastegant, rumiant i conreant afectuosament i amb paciència la pregunta.

Diuen que una vegada hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
— És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
— És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va dir:
—  És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser sempre molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, per culpa de la nostra educació, de les nostres manies, dels nostres costums, de la nostra deformació professional, de les nostres creences, etc.  Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, gràcies al fet que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara cada dia més.

Serà una sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.
I serà una desgràcia per a nosaltres si no tenim en compte els valors concrets, si menyspreem els costums propis, la nostra llengua, el nostre petit país, el gust d’allò que és propi.

Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

Imatge de Rafel Miró a  Flickr
Aquest article s’ha vist 28 vegades.

 

Sobre Jaume Pubill Gamisans

Vaig néixer a Castellnou de Seana, un petit poblet del Pla d’Urgell, l’any 1948. Per tant, podríem dir que ja fa temps que m’afaito. Ara visc a Mollerussa des de fa una colla d’anys. He treballat d’educador durant 29 anys a ACUDAM, un centre on hi ha més de 100 persones amb discapacitat intel·lectual. Ara ja estic jubilat. Ja de petit m’agradava molt llegir. Expressar el que en un moment determinat sento o el que tinc ganes de dir o de criticar, és el que pretendré fer en aquest lloc. Si algú vol comentar alguna cosa de les que escric, n’estaré ben content. (biografia completa)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *