Inici » Pàgines creatives o d'opinió » Fotografia del Popi

Fotografia del Popi

Cat_sketch_minimal_thingy

Eh que sóc guapo? No m’ho podeu pas negar! La meva mestressa ha portat a la escola d’adults una formosa fotografia meva. Havien de fer un treball, he passat de ma en ma perquè em coneguessin, alguns m’han mirat, altres no tant, a mi tot el que pensin tant me fa. Jo m’accepto tal com sóc, estic feliç, conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar?

Seré sincer, moltes vegades faria coses que m’estan prohibides. El primer que faria seria obrir la porta, aniria de conquesta amb alguna gateta i tots dos faríem història. Això ho vaig fer un dia, i sabeu el que va passar? Doncs que anava escales amunt escales avall  i es va armar un gran guirigall, i per això m’ho tenen prohibit, més no m’importa molt, surto el balcó, allà m’hi passo hores, mirant altres gats  que es pessiguen. Ells no estan tan guapos com jo, el seu pèl és aspre, pobre, i són prims i caminen sense forces. Ells tenen llibertat, sí, però a la ciutat ho tenen molt limitat. Jo tinc seguretat, mai em falta el menjar, el meu lloc preferit (la taula) on el sol, quan els núvols el deixen traspassar, em ve a veure, acaricia el meu lluminós pelatge i em sento molt feliç. Puc contemplar els ocells, els coloms que volen lleugers i mentre els contemplo, del fons del meu coll faig una mena de soroll estrany. En aquests moments voldria volar, caçar-los per menjar-me’ls, més em conformo. Em donen unes coses rares que han inventat els humans, diuen que tenen vitamines, més jo crec que ho fan per la seva comoditat, i la veritat són deliciosos.

Sabeu? La meva vida no sempre ha estat així, ah no! Anys enrere jo tenia una mare, li deien Xispa, un nom que li esqueia molt, era una verdadera xispa, més duna vegada m’omplia de bufetades. Us asseguro que mai vaig entendre el perquè.

Tal com deia, cada cap de setmana, anàvem amb tota la família (ens pujaven al cotxe que era de color verd) a un poble mol bonic anomenat Riells on havien llogat una masia. La meva mestressa es diu Mercè, el seu company Mateu, i tenien dos fills, l’Isaac i l’Eulàlia. Passàvem dos dies meravellosos, saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. No ens les menjàvem, jugàvem amb elles. La meva mare i jo, ens enfilàvem pels arbres, cosa extraordinària per nosaltres, doncs a la ciutat no ho podíem fer. Quan ens cridàvem per marxar, nosaltres corríem, no fos cas que ens deixessin, què feríem sense ells?.

Arribaven a casa esgotats de tan trotar. Ens passàvem mitja setmana dormint per agafar forces per tornar a saltar.

La meva mare, em tenia mania, jo no entenia el perquè, més ara que m’he fet adult, ho he comprès. Ella voldria que jo hagués marxat, tal com van fer-ho els meus germans, més com que jo sóc molt guapo, la meva mestressa va decidir que em quedes. La meva mare mai m’ho va perdonar. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se’n van.

Als humans, els observo i em fan llàstima. La majoria de les vegades pateixen per coses que per mi no tenen sentit. Què hi farem si no en saben més! Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat és pot ser feliç. La recepta és… estar tranquil, sentir el sol que t’acarona, mirar el cel, els núvols com corren per sota el firmament, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells… Doncs no, aquesta raça, que es pensen que són molt intel·ligents, mai estan satisfets. S’insulten, es destrossen ells mateixos, maten el Planeta, contaminen el rius, el mar, i penso que ni saben el perquè.

La meva mestressa, li agrada molt escriure, no sé pas les histories que s’inventa! Quan li agafa la dèria, està pendent d’un paper, de l’ordinador i dels seus pensaments, que li volen. Jo m’assec davant seu, ella ni nota la meva presència, espero una carícia, una mirada tendre, doncs no, quan té la mania de fer gargots sobre el paper, ni em veu! La meva paciència té un límit, em plantifico sobre el paper, em mira m’acarona i diu: –no siguis entremaliat, surt que no em deixes fer res! Jo no entenc res… la deixo per impossible. Si ella és feliç jo també.

Ara, ja sabeu una mica de mi, us deixo. Surto el balco, miro un gos grandiós que corre, Oh! Si la meva mare el veiés saltaria sobre ell, li mossegaria la cua, tal com va fer un dia a Riells, el pobre va sortir disparat, mai més va tornar. La meva mare Xispa, era molt especial, més bonica que jo, ella tenia una formosa cua llarga, el seu pelatge era brillant, donava goig mirar-la. La meva cua és curta i torta i sembla una Z, però a mi m’agrada. Quan estic content, la bellugo i tots riuen, no se perquè, els humans són molt complicats, jo els i dono quatre voltes. Ells que vagin treballant, jo seguiré dormint, prenen el sol i descansant.

Ah! Una cosa voldria dir, que no me’n oblidi. Mireu si son caps girats els humans, que per relaxar-se fan una cosa que li diuen Ioga, i han de pagar uns diners per fer-ho!. Doncs mireu si sóc intel·ligent; jo m’estiro on sigui, m’enrosco, em quedo quiet, tranquil, feliç i relaxat, hores i més hores, sense haver de pagar res ni escoltar els rotllos de ningú. No em negareu que jo sóc més llets, tinc molta clarividència, i ho faig sense tantes complicacions com ells….

Sóc guapo, ben plantat. Feliç de ser el que sóc… Sempre penso en positiu. Això és ser un gat, que se sent superior els éssers humans, no ho puc evitar. No és veritat? Si no, penseu una mica!

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *