La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l’esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d’aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
Els records generalment són melancòlics però l’esperança sempre és alegre perquè sempre esperem alguna cosa bona, alguna cosa millor de la que tenim. Des que naixem comencem a esperar. El nadó espera les carícies de la seva mare, espera l’aliment, espera la companyia. El nen espera al pati de l’escola a què vinguin a buscar-lo i espera també ansiosament el dia del seu sant o què li duran els Reis Mags. L’adolescent espera als seus amics i l’estudiant els resultats de l’examen. L’enamorat espera la seva estimada molt abans de l’hora en què han quedat de trobar-se. La dona espera el naixement del seu nadó, el treballador espera la seva paga i l’ascens a un lloc de treball millor. El jugador espera el moment del sorteig; els pares esperen el fill que va marxar a un país llunyà. El pres espera el seu alliberament, el malalt insomne espera que s’acabi la llarga nit i arribi el moment de l’alba, l’ancià abandonat espera l’assistenta social que l’anirà a visitar encara que només sigui per una estona…
Tots esperem alguna cosa o algú: una visita, un esdeveniment feliç o no tan feliç; esperem les vacances, un viatge, una festa familiar, un amic, un moment que pensem i esperem que serà únic, especial…
Esperar … no és una manera de viure? Qui no espera res ni ningú ja està com mort. Fins i tot la mort pot ser esperada i esperançada, encara que pugui semblar un contrasentit. Esperar la mort pot tenir també molt de sentit, sobretot si es té fe,
perquè creiem que d’alguna misteriosa manera seguirem vivint perquè Crist ha vençut la mort. És l’esperança dels cristians.
D’alguna manera, l’espera és el que dóna ritme a la nostra vida, perquè, gràcies a la imaginació, ja fem present allò que esperem i preparem el nostre cor per a rebre-ho. L’esperança és com el sol que deixa totes les ombres darrere nostre i fa que tots els infinits anhels que portem amb nosaltres des del moment de néixer tinguin oportunitat de fer-se realitat. Si assumim que hi ha un instint cap a la llibertat, llavors sabem que hi ha oportunitat de canviar les coses i, aquest mateix
fet, ens dóna esperança que -com a cosa bona que és- mai mor del tot.
Deia Erich Fromm:
L’esperança és paradoxal. Tenir esperança és estar preparat en tot moment per tot allò que encara no neix, però sense arribar a desesperar-se si el naixement no es produeix en el lapse de la nostra vida.
gran escrit,felicitats
Gràcies, Miquel. També jo llegeixo amb molt de gust el que tu escrius.
Llàstima de no poder escriure tot el que voldriem. Tinc molts escrits fets però no els publico.