Inici » Pàgines d'oficis i de feina » Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Petromax_8341Ara sentim parlar sovint d’una nova pobresa, la “pobresa energètica”, la trista situació de moltes famílies que, no podent pagar els abusius rebuts, han de passar l’hivern sense gas ni electricitat o han de reduir molt el seu consum.

Això m’ha fet recordar la pobresa energètica que ens va imposar Franco durant les dècades dels 40 i 50. Em refereixo a les tristament famoses restriccions elèctriques, que van començar, em sembla, l’any 44 i van durar fins al 58.

Solien coincidir amb la tardor i l’hivern i consistien en tallar totalment el subministrament elèctric de 2 a 5 dies a la setmana. El nombre de dies i les hores que durava la tallada variaven d’un any a l’altre i en els mesos d’un mateix any. Em sembla recordar que la més llarga va ser l’any 50: no hi havia llum elèctric des de les 2 de la matinada fins a 2/4 de 7 de la tarda.

Com que en aquella època gairebé tota l’electricitat es produïa en centrals hidràuliques, l’excusa que donava Franco en els seus discursos era que la culpa la tenia “la pertinaz sequia”. Això es repetia constantment en els “partes” de la ràdio –de tele no n’hi havia- i en els NODO, els noticiaris propagandístics que havien de projectar obligatòriament tots els cines abans de les pel·lícules. La gent hi feia broma: n’havia de ser molt de “pertinaz” la secada per fer durar les restriccions 14 anys. I quan algun any plovia molt, fins i tot amb inundacions, el govern deia que no havia plogut en les conques on hi havia els embassaments. Però tothom sabia el que passava: el consum elèctric havia augmentat i les centrals encara eren les mateixes d’abans de la guerra.

Costa ara d’imaginar el trastorn que causaven les restriccions. Algunes industries, treballaven de nit d’amagatotis, perquè estava prohibit, imposant als obrers horaris intempestius. Altres descomptaven del sou les hores no treballades per culpa de les restriccions.

Jo vivia a Barcelona i en aquelles fosques tardes del novembre i desembre l’ambient dins dels pisos, amb espelmes o llums d’oli, era fúnebre i desolat. No hi havia ascensor, ni ràdio (les ràdios de piles no s’havien inventat), ni podia funcionar cap aparell elèctric. Encara no existia el butà i l’única calefacció solia ser el braser, amb les seves tòxiques emanacions que feien venir mal de cap. I a l’escola recordo que hi va haver dies que a última hora de la tarda no ens hi vèiem i el mestre ens llegia un conte amb una espelma.

El meu pare tenia una botiga en un carrer estret del Raval: el carrer Sant Pau. La llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com Llum de carbur una cova fosca on no s’hi podia atendre els clients. Al principi els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb els llums de “carburo”. Eren uns aparells molt primitius. Constaven de dos dipòsits cargolats un al cim de l’altre. En el de sobre s’hi posava aigua i en el de sota terrosos d’un producte pudent anomenat “carburo” que em sembla venien a les carboneries. Movent una rosca es deixava caure l’aigua gota a got sobre el “carburo”, produint-se una reacció química que desprenia un gas combustible anomenat acetilè. El gas, que sortia per un tub amb un forat molt petit (el “xiclé”). cremava amb una flama molt lluminosa. Però l’aparell era molest de manejar. Si queia massa aigua es produïa excés de gas amb perill d’explosió. Si en queia poca la flama feia fum o s’apagava. I el “xiclé” sovint s’embussava. Potser ve d’aquí la frase “està com un llum” que de vegades diem criticant una persona. Però el més molest era que al cap d’unes hores el “carburo” s’esgotava convertint-se en una mena de fang gris molt pudent que no es podia tirar a la galleda d’escombraries –encara no s’havien inventat les bosses de plàstic- i molts botiguers optaven per abocar-lo a l’embornal, empestant el carrer amb la seva pudor.

Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum que acabava de comprar de segona mà. En deien un petromax i em sembla que estava pensat per a les barques de pesca que feinejaven de nit.

Era un aparell de maneig complicat i perillós dins d’una botiga. Portava un dipòsit que es carregava amb petroli però que anava a pressió. Un cop carregat s’hi injectava aire amb una manxa fins que el manòmetre marqués 2 atmosferes. Després, obrint una finestreta de sota el dipòsit, es posava alcohol en una mena de platet i s’encenia per tal d’escalfar el serpentí per on havia de passar el petroli. Quan semblava que ja era prou calent s’obria el pas de petroli que, passant pel serpentí, es vaporitzava fent un xiulet. Aquest vapor de petroli era el gas que, un cop encès, posava incandescent una “camiseta”, com les que porten els  llums de càmping.

Tot això és fàcil d’explicar però a la pràctica es podien presentar problemes. Si el serpentí no estava prou calent sortia petroli líquid que anava a parar al platet de l’alcohol i s’encenia amb unes flames que podien envoltar el llum. Si en aquell moment hi havia algun client a la botiga s’escapava corrent pensant que allò explotaria. En previsió el pare tenia a mà una manta de llana per si calia embolicar el llum i apagar-lo. Altres vegades s’embussava el foradet per on sortia el gas (el “xiclé”) i el llum feia el tonto. Calia desembussar-lo amb un filferro molt prim. Per tal d’evitar-ho el pare preparava abans el petroli fent-lo passar per un paper de filtre. No cal dir la pudor de petroli que feia la botiga.

A finals de la dècada dels 50 es començaren a construir noves centrals hidràuliques i les restriccions s’acabaren. A partir d’aleshores la propaganda franquista repetia tant en els diaris i el NODO la imatge del Caudillo inaugurant pantans que la gent hi feia acudits.

Crec que és una vergonya que després de 70 anys, amb la democràcia i tot el progrés tècnic aconseguit, famílies del nostre entorn hagin de tornar a sofrir la pobresa energètica.

Aquest article s’ha vist 493 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Aquesta no la sabia! Molt interessant, detalls així fan la història…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *