Inici » Pàgines creatives o d'opinió » És dur ser català

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014
Barcelona, 11 de setembre de 2014 . Tram 72
Això és el que pensava aquest 11 de setembre tot esperant, des d’una hora abans en el tram assignat de la Gran Via, participar en la construcció de la grandiosa senyera humana en forma de V.

Dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’una tarda d’estiu a Barcelona, pensava que als escocesos no els ha calgut ni fer manifestacions, ni vies, ni enormes ves per poder tranquil·lament anar a votar.

Pensava també que els danesos, noruecs, holandesos, xecs, lituans, estonians, letons, maltesos… i tants altres països, petits com el nostre, es poden administrar ells mateixos sense dependre, com depenem nosaltres, d’un govern llunyà que no ens comprèn, que ni tan sols entén la nostra llengua. Un govern que ara, per haver dit que volem votar, ens tracta d’egoistes, insolidaris, bojos, nazis…

I vaig recordar els sofriments del nostre país durant la Guerra Civil i la postguerra: els bombardeigs, el grandiós exili de catalans, les represàlies amb presons i treballs forçats, els afusellaments de Montjuïc i del Camp de la Bota, la misèria, el racionament, les barraques, l’explotació… Aquells anys de la meva infància en els quals Catalunya no existia, era “el Nordeste Peninsular”. Ni tampoc existia el català, una “lengua vernácula” que no era present enlloc, que ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Aquells anys en els quals tenir una senyera o cantar el nostre himne t’hauria portat a la presó. Aquells anys que retratava tan bé el nostre poeta Espriu quan deia:

i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria

Però deixo els records tristos i miro al meu voltant. L’espectacle m’emociona. Nombrosos grups de persones amb estelades i samarretes grogues o vermelles surten dels carrers laterals cap a la Gran Via. Semblen torrents que conflueixen a un gran riu. Però no és un riu amenaçador. La gent ve somrient, joiosa, amb il·lusió a la cara. Són grups familiars, pares amb nadons, adolescents, gent gran, persones amb cadira de rodes… Se senten rialles, és com una gran festa… Veig els meus nets amb l’estelada i més avall un castell que està pujant… I allà lluny, espiant, les torres de la Sagrada Família, la catedral més original, el fabulós somni d’un arquitecte català admirat per tot el món.

Aquesta grandiosa barreja de colors grocs i vermells em porta a la memòria uns altres versos d’Espriu més esperançadors:

Ara digueu: la ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.

Ara, dies després, veient les imatges dels diaris i la tele, em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar tan ordenadament prop de dos milions de persones, pacíficament, sense violències, sense insults, sense cremar ni embrutar res, reivindicant qualitats tan humanament desitjables com la independència, la llibertat, la democràcia…

Sí, és dur ser català, però em sento orgullós de ser-ne.

Aquest article s’ha vist 111 vegades.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

2 comentaris

  1. Simplement que m’ha agradat molt i que m’han baixat algunes llagrimes

  2. Moltíssima gent ens sentim identificats amb aquest sentiment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *