Inici » Pàgines d'estiu » Era un dia d’estiu

Era un dia d’estiu

2CVEra una dia d’estiu meravellós, pels volts del 1970. Hom, aspirant l’aire, podia sentir la plena carícia que de vegades ens regala l’ambient. Quatre noies encaixades dins un dos cavalls. El frec dels nostres cossos augmentava la intensa calor d’aquell dia d’estiu. Anàvem plenes d’entusiasme a passar un dia de càmping. Érem joves i plenes d’alegria. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il·lusió que bullia al nostre entorn.

Calia fer encara un bon tros de camí per arribar al càmping . Un càmping que ens havien recomanat per acollidor i accessible. Parlant de que com seria, si ens hi sentiríem be, si trobaríem bons amics i sobretot persones disposades a donar-nos un cop de mà, en les nostres més precises necessitats , va fer que el camí passés ràpid. Amb expectant esperança ja teníem el càmping a l’abast. Molta gent que es movia gaudint d’un clima molt bo. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!. Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe….

I sí, quan van veure la quantitat de bastons i limitacions que ens acompanyaven van emmudir, i amb gest de preocupació van anar marxant de la nostra vista, fent el distret ja que el panorama que els hi oferíem no els era gens plaent. Pobrets!.

En el fons a nosaltres aquesta actitud ens va entristir, doncs joves , macos i plens de vida era un a visió, que potser cap d’ells havia tingut mai.

Després ja instal·lades i en un marc ben normal, prenent la fresca en un racó idíl·lic, els nois es van sentir atrets per el nostres cants, i animats van compartir la nostra vetlla. A un d’ells se li escapà: Ostres noi!, això no és el que pintava!

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *