Entremaliadures

Al costat de casa hi vivien uns veïns jovenets com el meu germà i jo. No recordo el motiu, estàvem castigats sense sortir tot el dia. Ells volien jugar i nosaltres també.

Al pati hi havia una mena de traster, la teulada donava el terrat dels veïns, però una paret bastant alta els separava. Els veïns varen posar una corda i nosaltres una cadira; varem lligar la corda a la cadira i jo que era molt trapella m’hi vaig asseure. Els nens estiraren i com si fos un ocell, vaig volar fins al seu terrat. I desprès ho va fer el meu germà.

Varem jugar tota la tarda molt divertits, sense pensar en res més que no fos els nostres jocs. La mare estranyada de tanta quietud va sortir al pati, i va tenir un ensurt molt gros, doncs al no trobar-nos es va imaginar qui sap què… Va començar a cridar i nosaltres muts durant una bona estona i empipats per haver-nos trencat els jocs tan divertits que fèiem. La reprimenda va ser grossa. Nosaltres no varem entendre pas massa el perquè de tanta tonteria…

Quan hi penso, encara no entenc com varem ser capaços de pujar tota la gran paret, la corda es podia trencar i fer-nos força mal. Però els nens, com sempre, no veuen el perill.

Sempre hauríem de ser intrèpids i fer les coses sense pensar massa, dons de vagades no actuem per la por del ridícul i del fracàs…