Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Quan jo era joveneta, el dimecres de cendra, la mare ens comprava una sardina, la lligava amb un fil i la penjava amb una canya. Tota la mainada anàvem contens a un descampat. Allà fèiem un forat tot cantant una cançó que no recordo, fèiem una cerimònia i enterraven la sardina. Passàvem una tarda ben divertida.
El dijous gras, era costum de fer una truita, la mare ens la feia cada any. Anàvem a berenar a la muntanya tots el veïns, que en aquells temps érem com una gran família. En deien la Font del Cigró on duna roca sortia un bon raig d’aigua molt bona. Fèiem una rotllana, ens cruspíem les truites, que per cert eren boníssimes, cantàvem i cada u explicava alguna anècdota. Eren temps molt diferents, no dic que fossin millors, però si més humans…
També recordo la Setmana Santa. Estava prohibit fer cinema i era costum visitar les esglésies amb una mantellina negra. Els altars els guarnien tots i ens distrèiem mirant quin era el més bonic.
La gent jove ens avorríem com una ostra, doncs per nosaltres i sobretot jo, ho trobava com una farsa. El que més m’indignava era quan el gran dictador, es passejava (BAJO PALIO), com si fos un Déu. També trobava molest, que al col·legi ens obliguessin a cantar cada dia el CARA EL SOL.
Ho sento, sempre he sigut una mica revolucionària. Procuro a adaptar-me als nous temps… Per mi, per algunes coses, ens hem convertit en unes màquines…
[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist 10 – **count** vegades.[/google_analytics_views]