En record de Salvador Puig Antich

 Salvador Puig Antich

  A Barcelona, el 2 de març de 1974 i essent les nou quaranta hores, s’estén la present diligència per fer constar que a la presó d’homes d’aquesta ciutat ha estat executada per garrot la pena de mort en la persona del reu Salvador Puig Antich.

Amb aquestes tres línies n’hi va haver prou per anunciar un acte execrable, l’assassinat d’un noi de 26 anys. Els meus 18 anys estaven llavors plens d’angoixes. Va ser la meva primera nit fosca de l’ànima, després en vindrien moltes més, que no per conegudes i experimentades han estat menys fosques.

Lluites, esperances i moltes ganes de sortir de la grisor del franquisme. Recordo com vam seguir aquesta execució quasi bé al minut, i no per les notícies que ens arribaven, que no existien. Els companys, els amics, …m’han dit… tu què saps… quan serà… Doble angoixa la meva, per una part em preguntava què hi feia jo en aquell món, uns dubtes existencials que m’aclaparaven, per l’altre em responia que potser no valia la pena escarrassar-s’hi gaire, total per viure en un món com aquell! La passivitat amb que van reaccionar les principals forces antifranquistes i les classes influents de la societat catalana va ser decebedora, ningú s’ho creia.. “no el mataran, ja ho veureu” Però no va ser així, quan es vam adonar ja era massa tard.

També recordo que va caure a les meves mans una revista, amb una portada tota ella de color negre, que parlava de l’execució, era la revista Triunfo, portant-veu de la dissidència, i una de les poques que intentava parlar clar. No sé si aquella portada negra va existir o només va ser fruit de la meva imaginació, però el que si sé perfectament és que a casa em van amagar la revista perquè no la llegís. Pel meu estat depressiu, vaig sentir dir al meu germà. Depressió? Era això el que em passava? Ara sé que no.

Molts anys després he buscat la portada negra per arxius i biblioteques que conserven totes aquelles revistes, però no existeix. Segurament la van “segrestar”, era el nom que s’utilitzava quan retiraven de la venda algun llibre, revista o diari que no passava la censura del moment, que no era precisament permissiva. Ningú la recorda a casa meva, però jo estic segura que va existir… com és que la vam perdre? durant molt i molt temps l’he seguit buscant per tot arreu i res de res.

Mai no m’he oblidat d’aquells dies, per dues angoixes, la meva particular i la de gran part de la societat. Dies grisos, tristos i plens de por i dolor. Més tard, durant uns anys meravellosos vam tenir l’esperança que els dies negres s’havien acabat, tot era llum, il·lusió i sensacions d’haver reeixit malgrat les mancances de la nova democràcia. Ara però, els nostres somnis semblen haver-se esvaït.

 

Imatge àmpliament distribuïda de Salvador Puig Antich. Disponible aqui. l

Sobre Araceli Bayán Sánchez

Escriure i llegir per viure

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.