Inici » Pàgines de superació » El que s’ha de patir sent dona

El que s’ha de patir sent dona

Cambiando una rueda, 1967 (Francis, Cronicae.com  2012)
Cambiando una rueda, 1967     (Francis, Cronicae.com)
Un dia ple de sol i de llum. Mitjans maig. Un company de la feina em va demanar que el diumenge l’acompanyés a Blanes a veure una germana monja que havia vingut de passada. Li feia molta il·lusió veure-la, i jo no m’hi  vaig saber negar. Un bon amic molt atent i molt correcte. Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l’autopista i calia per arribar a la carretera general travessar tot Mataró.

En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor es va parar i posant-se les mans al cap, cridava com un desfermat,
—Què ha feeet?
Vaig baixar del cotxe i quan em va veure amb els meus bastons va dir,
—És clar! Conduint amb aquestes condicions no és res d’estrany.

Un guàrdia urbà es va atansar a veure què havia passat. Quan el sr. conductor el va veure volia que digués que conduïa el meu amic, —per què si no, li caurà el pèl de la multa que li posarà!— argumentava. Jo li vaig dir que era jo la responsable i tenia que afrontar el que fos.

L’urbà va arribar i clar, va preguntar
—Què ha passat?
El conductor contrari va explicar que jo havia passat sense adonar-me que ell venia en direcció contrària. Jo no deia res. El policia em va mirar, i em preguntà a on anava. A Blanes li vaig respondre. Doncs, va dir ell, segueixi els seu camí, i tranquil·la.

Vaig pujar al meu cotxe, i mentre posava els bastons sota els meus peus, em va donar temps de sentir el guàrdia que li deia:
—I vostè no ha vist que tenia un “Stop” com una catedral?

Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l’ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n’és una dona.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *