El nostre 2CV

EL nostre 2CV l'any 1967. Imatge de l'arxiu personal de Joan Serrat Montfort

Ara no en corren gaires de 2CV, però quan en veig un em paro a mirar-lo i sento una lleugera sensació d’enyorament. Potser és enyorament de la joventut, no ho sé, però és que un 2CV va ser el meu primer cotxe i en tinc molts records.

Era a finals de la dècada dels 60. Per l’atzar de les oposicions la Montse i jo, tots dos professors d’institut, havíem anat a parar a Onda, població de la província de Castelló de la que en guardem molt bon record.

Teníem ja el primer fill i estàvem bé a Onda, però el nostre pis de casats, les nostres famílies, els nostres amics eren a Barcelona. No cal dir que totes les vacances escolars (Nadal, Setmana Santa i estiu) les passàvem a Barcelona. El viatge, amb el nen, el cabàs per portar-lo, les maletes, les llargues hores de tren i els taxis, era bastant atabalat.

Per això vam decidir comprar un cotxe, firmant un munt de lletres com aleshores es feia. I el 2CV era un cotxe sense “càrrega psicològica” que s’adeia amb el perfil de “progres amb compromís social” d’aquella època.

Quan el vaig anar a buscar no sabia com posar m`hi. Tenia permís de conduir, que havia tret feia anys per poder agafar alguna vegada la moto del meu germà, però no havia conduit mai cap cotxe. En aquell temps el permís te’l donaven amb un examen escrit de senyals, un d’oral de mecànica i una prova d’aparcar i de girar el cotxe. No hi havia pràctica de conducció.

La pràctica la vaig fer al cap de pocs dies anant d’Onda a Barcelona carregats de maletes i paquets, portant un llitet i altres coses en el portaequipatges de sobre el cotxe i el nen en una cadireta que amb uns ganxos s’aguantava per gravetat sobre el respatller del seient. Aquell primer viatge va ser una veritable aventura que va durar tot un dia. Aleshores no hi havia autopista, el 2CV no passava dels 70 km/hora, havíem de fer moltes parades per alimentar i canviar el nen i jo era molt “novato”. I en aquell temps la travessa de la zona muntanyosa del Perelló era com una gimcama de pujades, baixades i corbes tancades que marejaven el nen, sa mare i gairebé a mi que conduïa. L’arribada a Barcelona, ja cansat, va ser la propina. Vivíem al Passeig de Sant Gervasi i, per no interrompre la circulació, vaig pujar el cotxe sobre la vorera. De seguida va venir un guàrdia urbà, però quan va veure tot el que havíem de descarregar se’n va anar movent el cap.

En podria explicar moltes d’anècdotes viscudes amb aquell 2CV que ens va acompanyar tots els anys que vam viure a Onda, a Sant Feliu de Llobregat i a Banyoles. Les excursions amb els fills ficant-nos al bosc per mals camins, les que feia la Montse amb el cotxe carregat d’alumnes per anar a estudiar la geologia de l’entorn, les petites averies que podia solucionar desembossant el xiclé, graduant el ralentí amb un tornavís o engegant el motor amb una maneta, les vegades que ens havíem agafat els dits amb les maleïdes finestretes del davant que s’obrien aixecant cap amunt el vidre, però que després podien caure amb un sotrac…

Recordo un episodi que sembla tret de les aventures de la “Família Ulises” del T.B.O. Vivíem a Sant Feliu de Llobregat i vam voler passar la Setmana Santa a Montserrat, llogant una cel·la. Teníem ja tres fills i a més a més vam convidar una neboda a venir amb nosaltres. Sabíem que a la cel·la no hi havia calefacció i vam decidir portar l’estufa de butà amb la seva grossa bombona. També calia portar el llitet de la filla menuda i, no cal dir-ho, moltes bosses amb roba per passar la setmana. I quan ja ho teníem tot programat, la senyora que venia unes hores a ajudar-nos a casa ens va dir que li faria molta il·lusió pujar amb nosaltres a Montserrat, que no hi havia estat mai i que els dies de festa estava molt sola. No vam saber dir-li que no, ja miraríem com encabir-la.

I ja ens teniu pujant a Montserrat en un 2CV carregat amb 3 adults, 4 nens, un llitet, una estufa, una bombona de butà i molts paquets. Dos nens anaven a la falda i moltes coses lligades al portaequipatges del sostre fent molt de volum. En aquella època la carretera de Montserrat era molt estreta, no permetia avançaments. Les pujades eren fortes i el pobre 2CV havia d’anar amb segona, que era una marxa molt lenta. No cal dir la caravana que es va fer darrera nostra. I va arribar un moment que el cotxe no podia ni amb la segona. Calia posar primera, però en aquell 2CV la marxa primera no anava “acoblada”, de manera que, amb el cotxe circulant, per posar la primera calia fer una complicada maniobra de “doble embragatge” que jo no dominava. Vaig parar uns segons per entrar-la. El concert de clàxons va ressonar per tota la muntanya com en l’episodi del “Timbaler del Bruc”. Per sort no sentia els epítets que em deurien dedicar des de la caravana. A la tornada com que era baixada no hi hagué problema i a Montserrat ens ho vam passar molt bé fent excursions.

I l’anècdota més esperpèntica va passar a Palau de Plegamans. Havia quedat el 2CV aparcat als afores del poble i un veí, potser estranyat per la presència d’un cotxe amb matrícula de Castelló, va anar a mirar-lo i cregué veure-hi una pistola sobre el seient. Era una joguina de plàstic. Però en aquella època ja havien començat els atemptats d’ETA i el veí es va esverar i muntà un gran merder. Va venir fins i tot la Benemèrita.

Però el record amb el 2CV que tinc més fortament gravat és l’angúnia que vam passar quan de poc no hi neix el nostre segon fill. Va ser quan vivíem a Onda i la clínica era a Castelló. No teníem telèfon i quan a la matinada es van presentar els dolors del part vaig haver d’anar al quarter de la policia municipal perquè em deixessin telefonar al ginecòleg de Castelló. Després vaig recollir la llevadora que era amiga nostra i vivia a Onda i tots tres a tota marxa cap a Castelló. Però la cosa anava tan ràpida que pel camí la llevadora em va dir: “Joan, potser que paris que està eixint, ja l’atendré ací”. Però la Montse deia: “vull anar a la clínica!” Hi vam arribar coincidint amb el metge. No va tenir temps ni de posar-se la bata, solament es va girar la corbata a l’esquena i al cap de poca estona ja tenia a les mans el nano la mar de maco. Una estona després van pujar a avisar-me que el 2CV havia quedat al mig del carrer amb les quatre portes obertes de bat a bat i els llums encesos.

Fotografia de l’ autor

Aquest article s’ha vist 260 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. M’agrada molt, aquesta foto!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *