El meu avi i la castanyada

Castanyes torrant-se al focEl meu avi Joan, era alt i prim, sempre anava vestit amb una brusa negra, feta amb una peça que es diu canesú de la qual sortien uns arrugats i quedava com una bata curta molt ample, portava una gorra i sabates negres. El meu avi, no parlava pas massa, però era d’aquelles persones que es fan estimar.

Jo era molt joveneta, i recordo una cosa que mai  he entès com ho aconseguia. El carrer on vivíem estava sense asfaltar, quan plovia quedava tot enfangat i ple d’aigüerols, tots quedàvem ben enllotassats quan transitàvem pel carrer, dons ell no, jo me’l mirava quan el veia venir pel capdavall de carrer, caminava poc a poc, arribava a casa i jo li mirava les sabates tota estranyada, estaven netes per tots els cantons, i li deia, avi com t’ho fas per no enfangar-te ? Ell contestava, tinc esment i miro on poso els peus, així es la vida, si la vols viure bé, has de tenir molt de compte amb el que fas,  més jo era joveneta, i la veritat, el que em va dir ho he entès quan vaig ser més adulta. Més per més que ho penso, mai he comprès com s’ho feia per no enfangar-se.

Una de les coses que recordo amb més tendresa és la diada de la Castanyada. El meu avi, en feia d’aquest dia tot un ritual. Teníem un pati amb una gran parra, una taula rodona de ferro pintada de verd i tot de testos amb moltes flors. Durant tot l’any, ell anava recollint els sarments de les vinyes que hi havia al final del carrer, d’allò en preparava una fogaina el mig del pati, abans de encendre-la agafava les castanyes i feia un tall al mig de cada una, llavors les posava en una paella a la qual hi havia fet uns forats amb un clau perque hi passes el foc, preparava un pop d’aigua i el ficava damunt la taula. Llavors tenia un sac que el posava ben estirat sobre una cadira vella, nosaltres el meu germà i jo estàvem asseguts mirant tot el preparatiu com si fos una cerimònia, ell encenia el foc tot dient, vosaltres bufeu i així es farà la flama més gran. Quan el foc estava ben roent hi posava la paella i les castanyes tot fent-les giravoltar dintre la paella i les anava ruixant amb l’aigua que tenia en el pot. Les que estaven cuites, les anava ficant sobre el sac i les tapava tot dient, au, asseieu-vos a sobre d’elles, i així seran més bones (però no us tireu cap pet ). Quan ja estaven les castanyes hi posava els moniatos perquè s’escalivessin bé, una vegada cuits, els ajuntava amb les castanyes dintre del sac, així es mantenien calentons, molt cerimoniosament apagava la fogaina amb aigua del pot, llavors entre tots ho deixàvem tot molt net, guarníem la taula ens asseiem el seu voltant i amb molta xerinola per part de tots, fèiem la gran castanyada, i durant hores estaven feliços de trobar-nos tota la família celebrant la diada de Tot Sans, allà s’explicaven acudits, a veure qui en deia més. Quan ho recordo amb enyorança encara em revisc aquells temps passats…

Jo també tinc una paella vella amb els forats, també torro les castanyes, més son cuites a la cuina de gas, i per tant, perd tot l’encant de la festa que recordo quan el meu avi feia d’aquesta diada tot un ritual.

Son temps passats, son temps enyorats, la llàstima és que el jovent d’ara no sàpiguen assaborir les tradicions que tan feliços ens sentíem rodejats de tots els éssers estimats.

 

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.