Inici » Pàgines d'estudi » El meu amic Villar

El meu amic Villar

Amics de l'escolaTant de temps que ha passat i encara el recordo. Deuria ser l’any 1945 quan ens vam conèixer.  A la classe ens van posar junts, al mateix pupitre  i ens vam fer molt amics. Teníem 12 anys i fèiem el 2on curs d’aquell batxillerat antic de 7 anys.

Ell es deia Luís, però en aquell temps a la classe els mestres ens anomenaven sempre pel cognom i els alumnes l’apreníem. El meu amic era “el Villar”.
Els dos trèiem bones notes,  érem prims i baixets i es veu que ens assemblàvem de cara perquè els mestres sovint ens confonien i a nosaltres això ens feia molta gràcia.

Recordo que parlàvem molt –a classe de vegades ens renyaven- i que li vaig deixar algun llibre de Jules Verne. Però el que ens agradava més era jugar a “carreres” o “Peña Rhin” els dies que per la pluja no es podia anar al pati i també de vegades d’amagatotis durant la classe.  Sobre un paper quadriculat dibuixàvem una pista ben tortuosa i després,  seguint unes regles de joc, cadascú anava dibuixant la seva trajectòria dins la pista. Et podies “despistar” si corries massa i no agafaves bé la corba.

El col·legi nostre era a Barcelona, a la Ronda Sant Pau. El meu amic vivia en un carrer estret del Raval, el carrer Amàlia (ara se’n diu Reina Amàlia), prop d’on ara hi ha la plaça Folch i Torres, que aleshores no era cap plaça sinó un gran solar ple de runes, les restes abandonades d’una antiga presó que durant la República havien ensorrat.

Sortíem junts del col·legi i desviant-me del meu trajecte l’acompanyava fins a casa seva. Però moltes vegades ens quedàvem una estona a jugar a les runes de la presó. Era potser la il·lusió de trepitjar terra, rocs i herba, cosa difícil de fer en el barri on vivíem. Hi havíem buscat minerals però recordo també el petard explotat dins d’una ampolla que es va trencar i per sort no ens vam fer mal.

Un dia em va fer pujar a casa seva. Era una escala molt estreta i fosca. Al pis, molt petit, hi havia la seva germaneta que, potser gelosa de que parlés amb mi, el cridava dient-li “tete, tete”…  La seva mare, una senyora molt prima, em va oferir berenar: una mica de pa amb xocolata. Ara penso que aquell trosset de pa era molt valuós en aquell temps de misèria de la postguerra. El pa era molt escàs, solament hi havia el de racionament: una petita barreta per persona i dia.

Cap a mig curs va estar dos o tres dies sense venir a classe. El mestre ens va explicar que al Villar se li havia mort el pare.

Quan va tornar anava tot vestit de negre. Va seure al meu costat però jo no sabia que dir-li. A l’hora de l’esbarjo plovia i solament vaig saber dir-li: “vols jugar a carreres?”.  La resta de curs el notava canviat: molt més callat, amb poques ganes de jugar i amb molta tos.

A les vacances vaig anar com cada any al poble a passar l’estiu amb l’àvia. Quan al setembre vaig tornar a classe el meu amic no hi era. A la sortida vaig preguntar per ell al mestre. Em va dir: “No ho sabies? Aquest estiu es va morir. Pobre noi, ha mort com son pare, de tuberculosi. S’ho deuria encomanar”.

Vaig anar fins davant de casa seva. Vaig entrar a l’escala estreta i fosca però no em vaig atrevir a pujar. Hi serien la mare i la germaneta? Què els hi podria dir? Vaig sentir una cosa estranya per dintre, com un enyorament, unes ganes de plorar… però no vaig poder plorar.

Aquest article s’ha vist 97 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *