Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Recordo que quan era una nena d’uns 8 a 12 anys, a l’estiu, amb els meus cosins germans jugàvem molt ben avinguts a la terrassa de la casa de l’avi, en Josep Maria Folch i Torres, l’escriptor i autor de teatre per infants, fundador dels Pomells de Joventut. Érem 4 a jugar, els cosins, tots dos traspassats —un als onze anys d’un tifus i el l’altre l’any passat de càncer— i la meva germana que també va morir de càncer als 37 anys. Per tant aquest record de jugar tots quatre només el puc explicar jo que sóc la supervivent. Què hi farem!
El que vull explicar és, que a més d’altres jocs més moguts, a vegades ens asseiem al voltant d’una taula i jugàvem a El palé, allà a la terrassa. Ens ho passàvem molt bé. Però el que fa el cas d’explicar és que el meu avi, que passejava per allà a la vora nostre vestit amb una mena de jaqueta d’estiu blanca, quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid (aquest joc consistia en avançar fitxes per caselles que portaven totes els noms dels carrers de Madrid) ell, a qui tot el que sonava castellà li feia arrufar el nas, el molestava pregonament. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s’impacientava i que el disgustava el nostre joc.
És un record de l’època franquista i del meu avi, català il.lustre fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.
