El “Día de la Raza”

La celebració del 12 d’octubre, amb la corresponent manifestació espanyolista d’aquest any, m’ha fet recordar que, a la dècada dels 40, d’aquesta festa se’n deia “Día de la Raza” i que al col·legi on anava la seva celebració em va portar problemes.

Jo en aquella època feia el batxillerat —un batxillerat de 7 cursos: dels 11 anys als 17— . Recordo que a mi m’agradava la història però gairebé l’única història que estudiàvem era la història d’Espanya. Conservo encara els llibres dels últims tres anys: el de cinquè es deia “Historia de la Civilización Española”, el de sisè “Història del Imperio Español” i el de setè “Historia de España para el Examen de Estado” (l’examen d’estat era una mena de selectivitat, un examen escrit i oral que havies de fer a la universitat en acabar el batxillerat). No cal dir que la història de Catalunya no existia, més ben dit, Catalunya no existia. La intenció, com la de l’actual ministre Wert, era que estiguéssim tots ben espanyolitzats.

La vigília del “Dia de la Raza”, o sigui de l’aniversari de l’arribada dels espanyols a Amèrica, es feia una commemoració al col·legi. Es reunien els cursos més grans a la sala d’actes i un alumne prèviament designat llegia un treball. Un any em va tocar a mi. Em van encarregar que escrivís un discurs per glossar la “gloriosa efemèrides”.

Però la cosa va acabar malament. Jo havia estudiat la conquesta d’Amèrica en la “Historia del Imperio Español” i, totes les traïdories i matances que van fer Hernán Cortés, Pizarro i companyia presentades en el llibre com gestes heroiques, a mi m’horroritzaven. Això em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que el 12 d’octubre a més a més de celebrar la glòria espanyola del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar també coses molt més tristes com l’aniquilació gairebé total dels pobles indígenes i de les seves llengües i cultures, el Prefecte que presidia, una mena de cap d’estudis, em va interrompre bruscament. Em va dir, renyant-me en veu alta davant de tothom, que havia confiat en mi pensant que era capaç de escriure un discurs commemoratiu però, com que no en sabia, que me n’anés a seure .

Uns dies abans, a la classe, aquest mateix tema havia provocat una intervenció meva. Quan el professor amb molt d’èmfasi explicava que: “España generosa dio su lengua a los pueblos indígenas de América”, jo, vencent la meva timidesa, li vaig preguntar:

—”¿No sabían hablar los indígenas de América?”
El professor, una mica molest, em va contestar:
—”Claro que hablaban, pero con lenguas primitivas que no tienen comparación con la riqueza del castellano.”

A la dècada dels 50, com que després de la caiguda del nazisme la paraula “raza” sonava malament, la commemoració passà a dir-se “Día de la Hispanidad”. Però algunes repúbliques sud-americanes la celebren amb un argument molt diferent. Per exemple a Nicaragua i Venezuela en diuen “Día de la Resistencia Indígena”, a Bolivia “Día de la Descolonización” i a l’Argentina “Día del Respeto a la Diversidad Cultural”.

Considero trist que Espanya hagi escollit com a “Fiesta Nacional” l’aniversari del començament del genocidi més gran de la història de la Humanitat. Actualment de descendents dels pobladors autòctons d’aquell gran continent en queden pocs, solament a les selves amazòniques, a les zones muntanyoses dels Andes i de les Rocalloses i a les més fredes del Canadà i Alaska. I la majoria de les seves llengües i cultures s’han perdut per sempre.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Bona anècdota Joan! Te la vas jugar, no?
    Jo recordo una situació menys “perillosa” que em va passar en un exàmen d’un curs de primària a la dècada dels 60, no recordo quin, que em varen preguntar el nom del Caudillo i vaig respondre: Francisco Franco Bordiu. Crec recordar que alguns del examinadors que hi havia a la taula van somriure i d’altres van fer cara una mica agre.
    Estaria molt bé que la gent que va viure la dècada dels 40 deixés testimonis, per escrit, d’aquest tipus de repressió i d’altres per què la història no s’oblidés. Seria bo fer un llibre amb tot tipus d’experiències d’aquest tipus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.