Inici » Pàgines de la Guerra » El capità que va venir a casa

El capità que va venir a casa

Salvar vides en temps de mort. La guerra civil a Catalunya. AHCB-AF. El Periodico. Memorial democràtic. 2008L’agutzil del poble va passar a dir-nos:
—Haureu de tenir a casa un capità. Prepareu-li l’habitació perquè vindrà aquest vespre.

Era la tardor del 38 al poble dels Prats de Rei. Feia poc temps que, per la proximitat del front, s’hi havia improvisat un hospital de sang.

L’àvia va preparar la millor habitació de la casa posant-hi el cobrellit més maco. Però estava una mica intranquil·la, tenir a casa un capità dels rojos l’impressionava, no fos cas que descobrís les imatges religioses que tenia amagades des del començament de la guerra, per salvar-les de l’escamot d’anarquistes que havia passat per les cases per trencar-les. Jo, que tenia 5 anys, coneixia l’amagatall, i aquell secret que no podia dir a ningú m’emocionava.

El capità era una persona ben educada i amable. Ens va demanar si podia estar una estona a la llar de foc amb nosaltres per escalfar-se.

Quan em va veure va dir:
—Aquest deu ser el més petit de la colla, oi?
I dirigint-se a mi, segurament per fer broma:
—Em sembla que tu deus ser feixista?
Es va produir un silenci tens. En aquell temps hi havia por. Jo era un nen però la meva resposta podia comprometre la família. Com que ja sabia que allò era una cosa dolenta vaig contestar:
—No senyor.
—Molt bé, així doncs ets republicà?
—No senyor.
—Ah, deus ser anarquista, de la FAI?
— No senyor.
—Que ets comunista?
—No senyor.
—Que potser ets del POUM?
—No senyor.
—Així tu no ets res.
Jo no entenia les preguntes però dir-me que no era res em va picar l’amor propi i li vaig contestar:
—Sóc català.
Es quedà molt admirat i preguntà:
—Que li han ensenyat a dir això a aquest nen?
I dirigint-se a mi:
—Si noi, tens raó, això és el que hauríem de dir tots, soc català ! i deixar-nos de punyetes. D’una altra manera ens hauria anat aquesta guerra si en lloc dels partidismes, discussions i baralles haguéssim dit: som catalans!

Ens va explicar que ell no era militar, que era metge de l’hospital de sang. Que quan va començar la guerra s’havia presentat voluntari per fer de metge als hospitals. Va creure que atendre els ferits i salvar vides era millor que esperar que el cridessin a files i li donessin un fusell per matar gent. Però com que es va presentar voluntari i era metge el van fer capità.

Venia cada vespre i a mesura que ens va agafar confiança ens explicava que la guerra estava perduda i que ell estava molt espantat pel seu futur. Parlava tortosí i solia acabar dient: Pobret de mi, un capità !

Va acabar la guerra i del capità metge no en vam saber res. Segurament va anar a parar a algun camp de refugiats de França. Però ara, quan veig a Catalunya tantes discussions i disputes partidistes,  me’n recordo de les seves paraules: “Hauríem de dir: som catalans !”.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *