Inici » Pàgines de ciutat » El Calderí

El Calderí

El Calderí, el tren de Mollet a Caldes M’ha despertat aquest mati el xiulet del tren del nord en entrar a la corba que fa la via prop de l’estació. El vent bufa avui d’aquell costat i es nota molt més la seva remor.

Quan treballava era el soroll que em despertava i, si algun dia em despertava abans, l’esperava sentir per aixecar-me i deixar el llit. Avui mentalment el tren ha fet una marxa més lenta del que és normal. Calia tenir cura a la corba amb el vent que feia. Ho he aprofitat per pujar-hi i seguir fins l’estació. Hem arribat al pas a nivell. Les barreres baixades en espera que el tren passés.

Arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís està enganxat a la paret marcant el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades per anar fins a Caldes on deien que hi havia un “curandero” (ella esperançada, tenia fe) que tot ho sanava. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora de la bona marxa del comerç i de la indústria.

El Calderí doncs era l’enllaç de relacions comercials, agrícoles, ramaderes i moltes altres. Una petita gran ciutat on hi havia un barri barreig de tot. Ara ja sols en resten les vies un xic tapades per la pols del temps i de no donar-hi servei. Asseguda al pedrís m’he donat el plaer de contemplar el panorama.

La pols dels anys pot tapar les vies, pot desdibuixar el vell paisatge, però no pot esborrar el ferm record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes. Els anys passen i sembla que tot queda enrere cobert amb un subtil vel que difusa, una realitat no per llunyana molt enyorada.

Cal estimar doncs que encara que els sentits vetllin i que es despertin al mes petit signe d’aparició. El xiulet del tren, el vent, la calma matinera que a les nou del matí encara ho embolcalla tot. I per sobre de tot el goig de sentir que ets viu i que Deu et regala un nou dia de vida. Lloat sigui!

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *