Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Nosaltres, vivíem al 8 del carrer i el 12 va desaparèixer en rebre de ple l’impacte de la bomba ; era un forn de pa amb vivenda, d’un matrimoni amb dues filles. Van morir tots quatre.
Una paret mal feta dissimulava una mica les ruïnes en que havia quedat la casa. Ningú no s’hi acostava, ni de lluny, potser per respecte. També hi havia molta por, mai no ho vaig entendre.
Així, va estar uns quants anys i quan amb el meu germà i el cosí que també vivia al mateix carrer, en sortir de l’escola ens enfilàvem per la paret vigilant que ningú no ens veies i entremig de les ruïnes, miràvem, tocàvem però no agafàvem res : plats trencat, mobles destrossats… El que més m’atreia, eren unes fotos mig cremades de dues nenes somrient, soles i també amb qui serien els seus pares; me les mirava moltes vegades. Em va agafar com una dèria i molt sovint hi anava per veure només aquelles fotos que ningú mai no va agafar i que jo mirava sense comprendre perquè havien mort aquelles nenes. Jo només tenia set anys i les guerres eren cosa dels grans.
Un dia, van arribar una colla d’homes amb grans carros estirats per cavalls i van començar a treure ruïna, fins deixar un gran espai net. S’ho van endur tot, incloses les fotos de les nenes somrient, amb els ulls vius i amb un llacet al cabell.
Han passat molts anys, però els records no se’n van. Encara queda la ràbia de que ningú ha demanat perdó de les barbaritats fetes pels aviadors alemanys i italians que bombardejaven una ciutat. Mai no s’havia fet. Barcelona va ser la primers ciutat en ser bombardejada per avions i una de les bombes, va caure al 12 del meu carrer.
