Dues vegades

Feia dies que em trobava molt malament;  un capvespre, tot i que el cap em bullia per la febre, escoltant les veus dels meus pares que parlaven molt baix amb el metge, ho vaig entendre tot i, més, quan la mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos.

Jo, tenia vuit anys i em van envair pensaments que no havia de tenir encara… però és que em trobava tan malament, em feia tant mal el cap i respirava amb molta dificultat amb un mal de coll insuportable, que potser ja no calia passar-ho tan malament. Em vaig conformar, com ho deuria fer la cosina Carme que feia poc ens havia deixat.

Mig adormit, obria els ulls i sempre veia la meva mare mirant-me, acariciant-me… i un dia,vaig adonar-me que ja no duia l´anell. No ho havia somiat: la veu d’ella parlant de vendre’s  l’anell per comprar cert medicament…

Potser el medicament, potser la força infantil que encara duia dins meu, potser  l’anell…  El cas és que ja no volia abandonar-me.

Ho vaig seguir passant malament, però poc a poc, el mal de cap va anar desapareixent, respirava bé, tenia gana,  el got d’oli de fetge de bacallà ja no calia. En dues setmanes, vaig començar a fer vida normal. I  fins ara…

El medicament era molt bo… però jo, sempre he sabut que la meva mare, em va portar al món dues vegades.

Aquest article s’ha vist 54 vegades.

Sobre Miquel Pubill

M´agrada escriure el que em passa pel cap... dibuixar, pintar...

Un comentari

  1. Bon dia amic meu, avuí a las dos de la matinada sé a mort el meu home i estic molt triste,no podrà veure la llibertat de Catalunya,sempre deià que era molt difícil,dons no era fàcil què ens deixessin marxar és massa rica aquesta terra.
    De la época que parlàs eran temps molt difícils per trova medicaments per curar segons quinas enfermetats,per això muria tanta gent que ara viuria.
    Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *