Inici » Pàgines d'ara » Diguem NO

Diguem NO

Raimon. Àlbum any 1969. Discogràfica CBS
Estic indignat.  No sé quina serà la situació de Catalunya quan llegiu aquest article que publicaré a la revista del meu poble, La farga de Salt, però avui 14 d’octubre de 2019, el dia de la Sentència, quan escric això, estic indignat.  El Govern català, que havíem elegit democràticament i la presidenta del  Parlament han estat condemnats a la presó amb penes entre 13 i 9 anys. El seu delicte: haver canalitzat la demanda social i pacífica de fer un referèndum, la millor eina de la democràcia.  I els dos Jordis, (Jordi Cuixart i Jordi Sanchez), condemnats per haver convocat una manifestació pacífica i haver-la després dissolt.

Tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava:

 

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no,
nosaltres no som d’eixe món

És ben cert, nosaltres no som d’aquest món, d’aquesta gent: jutges parcials, testimonis que menteixen… ni d’aquests polítics i tertulians que, amb cara d’odi, troben benigna la sentència, que demanen que no hi hagi indults, que els presos estiguin fora de Catalunya, que no tinguin beneficis penitenciaris…

Nosaltres som gent de pau, he vist sempre la cara de bona gent en totes les manifestacions catalanistes que he anat. Nosaltres volem ser amics dels espanyols, amb els qui ens uneixen llaços de cultura i parentiu, però l’amistat ha de ser mútua i entre iguals, no entre dominadors i dominats.

La meva indignació m’ha portar a tornar a escoltar els vells vinils de Raimon, que semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por:

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
(…)
Una por immensa
que ens ha fet callar tant,
que encara ens fa callar,
una por immensa
que ens ha fet tant de mal, és el que hem trobat.
(…)
Quan creus que ja s’acaba
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses,
quan creus que ja s’acaba torna a començar.
(…)

Però en Raimon ens dóna ànims:

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
I guanyarem l’esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l’esperança.
l’esperança de viure
lliures i en pau.
(…)
Que tothom digui prou,
que tothom sigui lliure,
que tothom trobe el lloc
i el seu motiu per viure.
(…)
Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.

Pas de la Marxa per la LLibertat al peatge de la AP7 Girona Sud a Salt. 16 d'octubre de 2019

 

Avui, dia 16, he vist la Marxa de la Llibertat, que sortint de Girona anava cap a Barcelona. Era nombrosa i alegre, esperançadora. Hi predominaven la gent jove, entre ells les meves netes. Sota un sol molt brillant l’esclat dels colors groc i vermell de les senyeres m’ha recordat uns versos de l’Espriu, cantats també per en Raimon:

 

Ara digueu: la ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.
(…)
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.
(…)

Voleu escoltar en Raimon?

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Diguem no!
    Quina força tenen les cançons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada