Inici » Pàgines d'ara » De quan fèiem la mili
Tenda. Milícies universitàries.Castillejos_1954

De quan fèiem la mili

Cartilla militar, any 1954
Cartilla militar, any 1954
Remenant fotos antigues n’he trobat de quan feia la mili a Castillejos, en aquell campament situat dalt d’una muntanya, a la serra de Prades. Era a la dècada dels 50.

Molts records m’han vingut a la memòria. No puc dir que tots siguin records dolents. Ser jove és bonic i les molèsties de la mili eren compartides amb els companys, universitaris com jo, posant-hi dosis d’humor. Però mirat ara de lluny és evident que les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d’estudiants, representaven un fort destorb en la carrera i una esperpèntica pèrdua de temps.

 

Un destorb

Evidentment eren un destorb. Durant dos estius, els corresponents al 3er i 4rt curs de la carrera, havies de passar 3 mesos –des de mig juny a mig setembre- segrestat dalt d’una muntanya, manat, obeint i suant instruccions absurdes i dormint en una tenda amb 11 companys. I si al juny t’havia quedat alguna assignatura no podies preparar-la pel setembre. Després, quan acabaves la carrera, encara havies de fer 6 mesos de servei, com alferes o sergent, a qualsevol lloc d’Espanya. I, per enredar-ho més, no et podies incorporar així que acabaves la carrera, sinó quan et tocava, generalment al cap de mig any. Jo, per exemple, vaig acabar la carrera al juny i fins a finals de gener de l’any següent no vaig anar a Ferrol a fer els 6 mesos. Per tant, mig any penjat sense ni poder buscar feina. Sumant-ho tot, la mili representava la pèrdua d’un any i mig del currículum.

Una pèrdua de temps

Però és que fins i tot des del punt de vista militar era d’una inutilitat escandalosa. No t’ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció, aparentment, tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, a mantenir l’alineació, a fer desfilades perfectes. Calia aprendre -quan manaven “ar”- a fer tots alhora, com autòmats, una sèrie de moviments: “firmes”, “descanso”, “cubrirse”, “de frente”, “derecha”, “izquierda”, “alto”, “sobre el hombro”, “rodilla en tierra”… sense que ningú es retardés ni una dècima de segon. I ho havíem d’aprendre per després manar-ho fer als reclutes quan féssim les pràctiques com alferes o sergent.

Penso que tot això potser havia tingut utilitat en el temps de les guerres napoleòniques: calia fixar reflexos condicionats als soldats per convertir-los en autòmats que anessin avençant al so dels timbals, marcant el pas i l’alineació mentre anaven matant-los les bales enemigues. O sigui, convertir els soldats en “carn de canó”. Però per a les guerres del segle XX això no tenia cap sentit.

Tenda. Milícies universitàries.Castillejos_1954I les armes que havíem d’aprendre a fer servir eren ja molt antiquades. Per exemple, el fusell que ens van donar, del temps de la Guerra Civil, no era automàtic. Els cinc cartutxos que portava el carregador s’havien d’introduir d’un a un, movent cada vegada el “cerrojo” i apuntant de nou el fusell. Els estudiants de Ciències, Enginyeria i Arquitectura –els qui anàvem més forts en Matemàtiques- ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial que encara portaven rètols de l’Àfrica Korps, o sigui de les tropes alemanyes que havien lluitat al Nord d’Àfrica. Només hi vam disparar una vegada dibuixant una barrera al cel i el capità i el tinent van haver d’estar un dia abans fent els càlculs. Tot i així una de les bales va explotar a poca altura, a uns 50 o 60 metres sobre els nostres caps, que ens podia haver matat.

Per un futur de pau

Recordant tot això penso que és un gran progrés que actualment no s’hagi de passar per la humiliació de la mili obligatòria i m’il·lusiona que l’article 62 de la Proposta de Constitució per la Catalunya independent digui: “Catalunya és una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, llevat de la policia encarregada de la seguretat pública”.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *