Inici » Blogpage 14

Blog

La torre de l’Ou

La torre de l'Ou. Llefià, Badalona. 1935

Era una escola petita, molt acollidora, A l'hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l'estufa de serradures.Es parlava el català però no s'ensenyava la gramàtica catalana i en els moments de les classes es passava a l'espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el "Cara al Sol" alçant el braç. Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria i es cantava "Hoy las niñas de España, capullitos en flor, se postran a tus plantas, o madre del amor."

LLEGIR MÉS »

Un episodi de la nevada del 1962

Nevada a la Meridiana. Barcelona 1962. AMDSM La Meridiana

Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,

LLEGIR MÉS »

2013-1960

Enterrament

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

LLEGIR MÉS »

El meu avi i la castanyada

Castanyes torrant-se al foc

El meu avi era alt i prim, portava canesú, gorra i sabates negres. Jo me'l mirava quan el veia venir pel carrer ple d'aigüerols i li mirava les sabates tota estranyada, estaven netes per tots els cantons, Mai he comprès com s'ho feia per no enfangar-se. Recordo amb tendresa la diada de la castanyada. El meu avi preparava una fogaina amb els sarments de les vinyes i en feia d'aquest dia, tot un ritual.

LLEGIR MÉS »

Veus del pati

Pati d'escola

Són les onze; sona la música que marca la fi de la classe… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. Baixem l’escala fins al pati. Jo la corda, jo una pala i una galleda, jo una pilota... Montse, aquests no em deixen jugar

LLEGIR MÉS »

El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut

Institut de Banyoles

Els nois i noies protestaven de la injustícia de matar un noi jove que era un idealista, que lluitava per una societat més justa. Nosaltres vam aportar una altra consideració: la injustícia de fer un “consell de guerra” no havent-hi guerra, d’aplicar un “tribunal militar” a un noi que era un civil i la incongruència de que l’execució fos fent servir un horrorós instrument, el “garrote vil”.

LLEGIR MÉS »

30 pàgines viscudes i compartides

Pàgines Viscudes

Tenim un grapadet de seguidors al twiter i al facebook i una gràfica de visites que fa pujada. Però el que realment ens afalaga i esperona és que ja som un petit grup de redactors i sembla que les ganes de compartir se'ns encomanen. Fins avui, hem llegit i rellegit 30 pagines viscudes, diverses i interessants de la ma autobiogràfica dels nostres col·laboradors espontanis i variats.

LLEGIR MÉS »

El porró

Porró de vi

El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.

LLEGIR MÉS »

Una porta que s’obrí al món

Una porta al món

Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents.

LLEGIR MÉS »

Tres veïnes i la guerra

Tres veïnes i la Guerra

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI.

LLEGIR MÉS »

La Colònia

L'Ametlla de Merola

En Valentí i la Carme vivien a la mateixa Colònia, un llogarret amb cases iguals pels treballadors de les fàbriques tèxtils. Tot pertanyia a l´amo de la fàbrica. Van casar-se (com moltes altres parelles que es formaven a partir d´aquesta estreta convivència) . La fàbrica funcionava amb una turbina. La roba es rentava al safareig públic. Hi havia el safareig dels vius i el dels morts. El “sereno “ era el despertador dels treballadors, a les 5 del matí, gelats de tant fred…I van sobreviure i eren feliços, tanmateix !

LLEGIR MÉS »