Inici » Blogpage 10

Blog

Uns consells mèdics molt antics, però actuals

A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.

LLEGIR MÉS »

1 de maig, festa del treballador

Picnic

Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..

LLEGIR MÉS »

Records…

El meu pare era un simple viatjant, però es va trobar en un tiroteig entre vermells i nacionals. Jo tenia solament onze anys i em va arribar una carta perquè anés al dipòsit de cossos no identificats. Allí hi vaig veure de tot... però no hi havia el meu pare. El meu pare va quedar com un "desaparegut" de la guerra. Als quinze anys vaig venir a Barcelona amb la meva tia paterna on vaig aprendre a ser perruquera i vaig conèixer al meu futur marit.

LLEGIR MÉS »

Records i malson

vestits

Recordo una faldilla vermella i un brusa de ratlles, també vermelles, que m'agradava molt portar-les. Recordo un vestit de fondo verd d'una roba en pèl lluenta amb ratlles blanques, que em posava per fer excursions amb bicicleta. Recordo el dia que el vaig estrenar un vestit, de color rosa pàl·lid vaporós com de gasa, per anar a un casament. No cal dir que recordo especialment el vestit de la primera comunió, tot ell farcit de puntes i garlandes. Són records que em venen després de fullejat un àlbum de fotografies...

LLEGIR MÉS »

El refugi de Céllecs

Un grup d'amics ens trobàvem sovint en un refugi de muntanya al bosc de Céllecs. Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú més i em van demanar a mi, si hi volia anar . El divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge amb el meu dos cavalls cap a Céllecs. A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para: Segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim.

LLEGIR MÉS »

El Sal Pas

Recordo que quan era nena, després de Pasqua, el rector de la parròquia acompanyat per algun escolà o un sagristà, es presentava a les cases del poble a fer una cerimònia senzilla però que em cridava l'atenció. Se'n deia el Sal Pas. El rector deia una oració i esclafava una sal pastosa a la porta de l'entrada. Segons he llegit en algun lloc feia aquesta cerimònia per allunyar els mals esperits d'aquella casa.

LLEGIR MÉS »

Jugant amb bales, però de fusell

Polvorí

Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.

LLEGIR MÉS »

El que s’ha de patir sent dona

Cambiando una rueda, 1967 (Franci, Cronicae.com 2012)

Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.

LLEGIR MÉS »

De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

Adler Diplomat amb gasogen (1941)

Això passava a la dècada dels 40, quan el subministrament de petroli s'estroncà i els cotxes portaven gasogen. Eren uns cilindres de ferro que es col·locaven al darrera dels vehicles. Semblaven estufes de llenya. Els taxistes havien de portar sacs de carbó al sostre, per poder afegir combustible. Una entremaliadura que havíem fet sortint de l'escola, era posar un tros de paper tapant el forat d'entrada d'aire del gasogen als taxis que passaven a poca velocitat. El motor es parava i el taxista baixava renegant per remenar el combustible. I nosaltres vinga a riure.

LLEGIR MÉS »

Pàgines viscudes al Diari de Vilobi

Diari de Vilobí, gener 2014

"Una escola de Poble" de'n Miquel Bou, va veure la llum en versió impresa al Diari de Vilobí --publicació local d'aquest poble-- , en l'edició de gener de 2014. Ens va fer molta il·lusió perquè sabem que així el va llegir molta gent del lloc i rodalies que probablement no l' hagués vist mai. En Miquel va fer el seu escrit a partir d'una imatge entranyable i ens agrada imaginar que, a hores d'ara, han pogut identificar la resta de companys de la fotografia.

LLEGIR MÉS »

Els nois del futbol al carrer

Reproducció de les botes de Marià Gonzalvo. Museu del Barça

La patuleia del barri jugava ens uns camps erms. Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca. Era un lloc d'esplai per tota la mainada. El pare d'uns d'ells no volia que juguessin a futbol perque espatllaven les espardenyes. Quan s'ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà Ells, em pagaven a mi cinc cèntims, per que si el veia a venir, piqués amb un pot a terra. Eren els germans Gonzalvo, famosos futbolistes, formats en un descampat de Mollet.

LLEGIR MÉS »