Inici » Blog

Blog

De ja fa molt …

Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.

LLEGIR MÉS »

Com vaig aprendre català

A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.

LLEGIR MÉS »

Assemblea de Catalunya

Aquesta formació política fou constituïda el novembre de 1971. El seu lema principal era recuperar l'estatut de 1932 i anar cap d'autodeterminació. Totes les accions de la Assemblea van ser brutalment reprimides amb gran contundència. Es va dissoldre el 1977

LLEGIR MÉS »

El mur de la injustícia

L'anhel de llibertat de la meva terra, va fer que de ben jove, anés amb gent que lluitava contra la dictadura franquista. Només quedo jo de tots aquells companys i tinc ràbia de veure com el sacrifici de molta gent sembla una història oblidada... Mai no hem d'oblidar els que van lluitar contra el mur de la injustícia.

LLEGIR MÉS »

La noia de la finestra

A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...

LLEGIR MÉS »

Esperar

La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.

LLEGIR MÉS »

Adoctrinar

Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...

LLEGIR MÉS »

Fa molts anys…

Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.

LLEGIR MÉS »

Què vol dir ser català

President Macià

Exalumnes del primer institut on vaig donar classe em van convidar a celebrar el cinquantenari del seu pas per l'institut. Em va sorprendre que aquells nens fills la majoria de la gran immigració espanyola dels anys 40 i 50, ara parlessin tots en català. Jo crec que ser català vol dir sentir-se'n. Sentir que formes part d'un conjunt de persones, de procedències diverses, però amb un viu sentiment de pertinença al territori que comparteixen i en el qual volen construir el seu futur

LLEGIR MÉS »

No és just

Vaig néixer al 1936, això,vol dir que com tots els d'aquella època que no hem d'oblidar mai, varem viure amb prohibicions i censures. Qui volia practicar qualsevol especialitat esportiva, era obligatori apuntar-se al "Frente de juventudes". A l'escola, ens deien que "la lengua materna", era el més sagrat, i nosaltres no podíem parlar ni estudiar amb la nostra. Sempre he dit i diré, que els que vam viure aquella època, no ens mereixem reviure el passat, no és just.

LLEGIR MÉS »

Les vacances dels anys 40

Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.

LLEGIR MÉS »

Dues vegades

Em trobava molt malament. Ho vaig entendre tot quan la mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos. Jo, tenia vuit anys i em van envair pensaments que no havia de tenir encara... Un dia,vaig adonar-me que ja no duia l´anell. No ho havia somiat: havia parlat de vendre's l'anell per comprar cert medicament...

LLEGIR MÉS »