Inici » Blog

Blog

La noia de la finestra

A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...

LLEGIR MÉS »

Esperar

La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.

LLEGIR MÉS »

Adoctrinar

Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...

LLEGIR MÉS »

Fa molts anys…

Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.

LLEGIR MÉS »

Què vol dir ser català

President Macià

Exalumnes del primer institut on vaig donar classe em van convidar a celebrar el cinquantenari del seu pas per l'institut. Em va sorprendre que aquells nens fills la majoria de la gran immigració espanyola dels anys 40 i 50, ara parlessin tots en català. Jo crec que ser català vol dir sentir-se'n. Sentir que formes part d'un conjunt de persones, de procedències diverses, però amb un viu sentiment de pertinença al territori que comparteixen i en el qual volen construir el seu futur

LLEGIR MÉS »

No és just

Vaig néixer al 1936, això,vol dir que com tots els d'aquella època que no hem d'oblidar mai, varem viure amb prohibicions i censures. Qui volia practicar qualsevol especialitat esportiva, era obligatori apuntar-se al "Frente de juventudes". A l'escola, ens deien que "la lengua materna", era el més sagrat, i nosaltres no podíem parlar ni estudiar amb la nostra. Sempre he dit i diré, que els que vam viure aquella època, no ens mereixem reviure el passat, no és just.

LLEGIR MÉS »

Les vacances dels anys 40

Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.

LLEGIR MÉS »

Dues vegades

Em trobava molt malament. Ho vaig entendre tot quan la mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos. Jo, tenia vuit anys i em van envair pensaments que no havia de tenir encara... Un dia,vaig adonar-me que ja no duia l´anell. No ho havia somiat: havia parlat de vendre's l'anell per comprar cert medicament...

LLEGIR MÉS »

Quan sentir música era una festa

Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós que durava solament els dies de la festa major. Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. A Cal Metge Vell, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles antics, sobre tot el piano. Quan venia la meva tieta que el sabia tocar, se m’obria un món màgic i vaig descobrir l’emoció que pot produir escoltar música.

LLEGIR MÉS »

Records de 1948

Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...

LLEGIR MÉS »

Els Almogàvers

Fa un temps, vaig llegir un llibre escrit per un militar francès (Jep Pascot) si no recordo malament. Aquest militar, va dedicar un llibre als Almogàvers meravellat per les seves tàctiques de guerra. Cal recordar-los.

LLEGIR MÉS »

La Roca del Canigó. Una faula.

Canigó

És un goig esplendorós veure El Canigó nevat des de la badia de Roses. En aquest moment tant màgic, t'entra una rancúnia que fa bategar el cor més accelerat; és la ràbia continguda de no poder fer-hi res. Els catalans, estimen El Canigó . És una part nostra que no ens pertany, Ningú no va poder fer res per salvar La Roca del Canigó, el poble va quedar vençut davant la força de les armes. D'aquesta injustícia, molts en diuen "El tractat dels Pirineus".

LLEGIR MÉS »