Inici » Pàgines d'estiu » Quan es batia a l’era

Quan es batia a l’era

Garberes a Els Prats de Rei

GarberesTemps de batre

Vaig en tren i m’agrada mirar el paisatge. Veig passar camps de cereals daurats pel sol. Em sorprèn que no estiguin segats. Abans es deia “al juny la falç al puny” i ja som a primers de juliol.

Però també en veig de segats amb la palla estesa a terra com una catifa. Hi trobo a faltar les antigues garberes tan estètiques, totes iguals i distribuïdes harmònicament sobre els rostolls, amb les garbes del blat o de l’ordi tan ben apilades, esperant el temps de batre.
I ara penso que ja hi som al temps de batre. “Qui no bat pel juliol no bat quan vol”, deien abans. Però tampoc veig enlloc les eres rodones amb la seva pallissa o el seu paller.

Una gran màquina recol·lectora que es mou sobre un camp n’és l’explicació. Ara ni es sega amb la falç, ni es fan garberes, ni es bat a l’era, la recol·lectora ho fa tot, sega, bat i recull el gra.

Però m’han vingut molts records de quan es batia a l’era, cap a la dècada dels 40. No soc pagès ni fill de pagesos i els meus records són incomplets i difusos. Són records d’un nen d’uns 12 anys que vivia a Barcelona però que va passar un estiu a casa dels oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi.

Les batudes d’abans

Recordo que en la vida de pagès les batudes eren abans uns episodis molt importants: la culminació d’una feina que havia durat tot l’any i el principal suport econòmic de la família.

Per anar bé cada batuda s’havia de fer en un dia, treballant de sol a sol  i s’havia de comptar amb una meteorologia favorable: un sol ben fort al matí i vent a la tarda. El perill més gros era “fer panada”:  que un ruixat d’estiu a mitja tarda mullés la batuda amb les espigues ja desgranades. El blat mullat barrejat amb la palla i el boll no es podia assecar, es grillava i podria. Això volia dir molts sacs de blat perduts.

Entrar batuda

La feina començava a la matinada, quan encara era fosc. Aprofitant la humitat de la nit que impedia que es desgranessin abans d’hora les espigues “s’entrava batuda”, que volia dir anar a buscar les garbes a les garberes, carregar-les al carro i portar-les a l’era, una superfície plana i rodona de terra endurida, preparada en un lloc que hi toqués el vent. Quan sortís el sol calia tenir ja les garbes a l’era.

Per augmentar la cabuda del carro s’hi lligaven els “estaquirots”: quatre pals llargs, dos a cada banda. Carregar el carro de garbes era tot un art, calia col·locar-les molt bé per encabir-n’hi moltes. Gràcies als “estaquirots” el volum de la carrega podia ser molt gran, duplicant o triplicant l’altura de les baranes del carro. Una corda lligada al davant i estrebada pel darrera subjectava tota la carretada.

No cal dir que aquella gran baluerna era inestable, podia bolcar en un sotrac del camí. Calien dos homes, el meu oncle i un altre pagès que l’ajudava, per conduir-la. Un al davant menant la mula i l’altre al darrera tenint cura de la “màquina”, un fre per evitar que en una baixada el carro empenyés excessivament la mula i la fes caure.

Estendre

Arribats a l’era calia “estendre”. Es descarregaven les garbes, es desfeien guardant els vencills que les lligaven i es distribuïen sobre l’era, una a tocar de l’altra. Després es remenaven o “esparpallaven”. Es feia servir la “forca de dos pollegons”, una eina molt curiosa preparada donant forma  amb l’arbre viu, a una branca de lledoner que tingués dos branquillons al seu extrem. Existien també les forques de tres o quatre “pollegons”.

Una vegada estesa la batuda els batedors anaven a esmorzar, fent temps perquè el sol, que ja s’enfilava cel amunt, ressequés bé les espigues. Es repartien llesques de pa amb llonganissa i la “botella” de cuiro amb vi negre passava de mà en mà.

CorróTocar

Havent esmorzat s’enganxava a la mula el “corró”, un gros i pesat cilindre de pedra que hi havia a l’era. Guiada per un home que sostenia el “ronsal”, se li feia donar voltes pel damunt de la batuda, fins deixar-la plana i atapeïda.

D’aquesta feina se’n deia “tocar” i quan me la deixaven fer una estona m’agradava molt. Protegit del sol ardent per un barret de palla procurava anar canviant de posició perquè la mula passés cada vegada per lloc diferent.

Al cap de molta estona, potser d’una hora, es parava el corró i es “girava la batuda”, que volia dir tornar a remenar-la i estovar-la com s’havia fet al començament. Després es tornava a “tocar”.

Les tandes de “tocar i girar” es repetien moltes vegades, solien durar tot el matí. Els batedors s’alternaven i, per vèncer la son que produïa el moviment monòton i la calor del sol, hi havia el costum de cantar. Eren cançons molt antigues de to molt allargassat. Se’n sentien també de les d’eres veïnes.

El dinar i la migdiada

Quan al punt del migdia se sentien les campanades de l’església del poble que “tocaven oració”, totes les eres paraven i els homes i la mula es refugiaven en una ombra. Era l’hora de dinar. La dona de la casa, la meva tia, ja havia arribat portant-lo. Pobre de la dona que arribés tard, des de les altres eres seria motiu de burla.

El dinar no era d’entrepans o carmanyola sinó d’escudella calenta i carn d’olla. I per acabar un tall de “confitat de porc”. Per tant,  les dones havien de venir carregades amb olles i plats. Potser perquè l’aigua no era de fiar, els pagesos no en bevien gaire, però en els àpats no hi faltava mai el brou: escudella per dinar i sopa de pa per sopar. I bons tragos de vi.

Havent dinat la migdiada era obligatòria, a l’ombra fresca d’una gran noguera i sentint el cant monòton de les cigales, embogides per la calor. Calia esperar que arribés la marinada per poder continuar la batuda.

Ventar, garbellar i ensacar

La marinada endolcia l’ambient emportant-se la sequedat i l’ardor, però quedava encara molta feina per fer.

Primer amb els rascles es treia la palla amuntegant-la prop de l’era.

Després calia apilar tot el que quedava: el gra, el boll, els trossets curts de palla i molta pols de l’era. Es començava arrossegant-ho amb els “estirassos”, unes fustes horitzontals amb un mànec al mig. Després s’escombrava amb unes escombres fetes de branquillons.

Començava aleshores la penosa feina de “ventar”. Consistia en aixecar amb la pala la barreja de gra i boll i llençar-la a l’aire contra el vent. El gra més pesat queia a terra en un mateix lloc i el boll i la pols, enduts pel vent, queien una mica més enllà. No cal dir que molta pols i fines punxetes del boll queien també sobre els homes que es protegien el coll amb un gros mocador de farcells.

Mentre els altres “ventaven”, el meu avi, que era ja molt gran però encara venia a l’era per ajudar una mica, em solia dir: “Noi, vols fer beguda?” I treia del sarró un bocí de pa i un tros de pernil. Després m’oferia un trago de vi de la botella.

El munt de gra, net de boll i pols, conservava encara algunes espigues senceres i altres residus que no s’havia emportat el vent. Calia passar-lo a cabassos per un gros garbell. Els residus que quedaven al garbell, els “grapissos”, es guardaven com a pinso per les gallines i conills.

Després s’havia d’ensacar el gra i jo hi ajudava “badant els sacs”. S’enganxava la mula al carro, s’hi carregaven els sacs i cap a casa. Aleshores m’agradava anar dalt del carro, sobre els sacs. Si tot havia anat bé, em semblava una desfilada gloriosa.

En arribar a casa calia encara descarregar els pesats sacs, de 50 kg o més, i pujar-los fins als “casals” que solien estar a les golfes per evitar la humitat dels baixos.

I l’endemà “sant tornem-hi”. Les batudes duraven molts dies. Si tot havia anat bé a l’últim dia es celebrava amb un bon berenar-sopar.

Fotografies de l’arxiu personal de Joan Serrat Montfort
Aquest article s’ha vist 171 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Molt bon article! Es ben clar que qui no vulgui pols que no vagi a l’era, i que, ahir i avui, no és gens senzill separar el gra de la palla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *