Inici » Pàgines d'esglèsia » De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

Nostra Senyora del Port, Barcelona 1949Tinc la mania de guardar-ho tot i avui, remenant papers antics, he trobat una revista del col·legi de Barcelona on vaig estudiar: els escolapis de Sant Antoni. La revista era del 1950 i mirant-la m’ha sorprès un article que havia escrit jo quan tenia 16 anys: “El Catecismo de Nuestra Señora del Port”.

Quin munt de records! Hi havia anat tantes vegades a aquell barri de la Mare de Déu de Port, darrera la muntanya de Montjuïc, on acaba el cementiri i el barri de Can Tunis, “donde la ciudad cambia su nombre” com deia, en el títol d’un dels seus llibres, l’escriptor Paco Candel, que era veí del barri.

Ara deu estar tot canviat però recordo bé com era abans. L’església i unes quantes cases baixes amb alguna botiga eren el testimoni que restava del poblet català que hi havia abans d’arribar la gran immigració dels anys 40 i 50. I allà a prop, en mig del camp, el nucli de “Las Casas Baratas”, una humil urbanització de casetes baixes enganxades i carrers sense asfaltar plens de fang. Una urbanització que més d’una vegada s’havia inundat entrant aigua a les cases. Però on les persones que hi vivien es podien considerar privilegiades, perquè a l’altre costat, enfilant-se per la muntanya de Montjuïc, començava l’horrorós món de les barraques, el laberint caòtic de petits habitacles, la majoria d’una sola habitació, sense aigua, llum ni desguàs, amb sostres d’uralita o de “cartón-cuero” (encara no hi havia plàstics) i residus i escombraries per tot arreu.

Els meus records d’aquell barri són de quan, en els últims anys del batxillerat, hi anàvem tres o quatre companys de classe tots els matins dels diumenges. Quan ara ho penso me n’adono que l’acció social que preteníem fer (aleshores se’n deia beneficència) era d’un paternalisme vergonyós. Però nosaltres no n’érem conscients.

En uns locals parroquials ateníem els nens del barri que ja ens esperaven. Dividits en grups, per edat, els fèiem classe de catecisme. Així podien guanyar “punts d’assistència” que els donaven dret a rebre regals. Després els portàvem a missa.

Mona de Pasqüa, anys 50Els regals eren per les festes principals. Per Nadal un lot de menjar: torrons, pasta, llegums, arròs… que havíem recollit fent una campanya al nostre col·legi. Per Reis joguines i robes, la majoria usades, recollides en la mateixa campanya de Nadal. Per Tots Sant els hi portàvem castanyes i panellets i per Pasqua una petita mona amb un ou per cada nen. També, després d’una campanya per recollir almoines, aconseguíem comprar jaquetes pels nens que havien de fer la 1ª comunió. A final de curs hi havia algun regal, per exemple llibres, per als nens que havien vingut més vegades i s’havien portat millor. Però de vegades havíem de solucionar alguna urgència. Recordo que en un dia fred i plujós d’hivern es va presentar un nen nou que anava descalç. No tenia “punts” però amb diners nostres li vam comprar unes espardenyes.

Però quan ets adolescent comences a pensar pel teu compte i jo me n’adonava que en aquell ambient de pobresa extrema el que fèiem nosaltres no solucionava res, no servia de res. Però el “padre” del col·legi responsable de l’activitat em va dir que potser tenia raó però que el més important era la formació que adquiríem nosaltres, els catequistes. Això aleshores no em va agradar gens, però ara que hi penso potser era veritat. Als quinze anys vaig descobrir el món de les barraques, el sòrdid cinturó que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni els diaris ni la ràdio en parlaven i la immensa majoria de barcelonins Barraca Montjuïc. Barcelona. Josep Huertasdesconeixien aquell immensa i vergonyosa realitat de més de 100.000 persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l’impacte que em va fer entrar en una barraca un dia que vam acompanyar un nen que s’havia fet mal: un antre petit tapat amb uralita, un foc a terra que feia fum, un llit i pots i olles per terra. Allà hi vivien 5 o 6 persones.

I a la parròquia de Port vaig tenir també l’ocasió de conèixer personalment en Paco Candel, el que arribaria a ser més endavant escriptor i periodista famós, conferenciant sol·licitat, home mediàtic i, fins i tot, senador quan va venir la democràcia. Però la seva situació aleshores era penosa. Vivia amb la seva dona i una nena petita en un humil habitacle de la parròquia, on el seu pare, un home vell jubilat, feia de sagristà. Estava malalt, tuberculós, i no podia treballar i en aquell temps encara no hi havia subsidi d’atur. El recordo com un xicot molt prim, gairebé demacrat, que malgrat no tenir estudis llegia i escrivia molt i notaves parlant que era molt intel·ligent. Estava queixós i deprimit perquè tenia novel·les escrites que havia enviat al premi Nadal i a algunes editorials sense cap èxit. Però era perseverant i estava convençut de que eren bones.

I la veritat és que ho van ser molt de bones les novel·les de Candel per l’impacte que van produir en la societat catalana. Amb “Donde la ciudad cambia de nombre” va denunciar la realitat de les barraques i amb “Els altres catalans” la realitat de l’actual poble català.

Quan li va arribar l’èxit no va perdre mai el seu posat humil i amb més de 50 llibres publicats i milers d’articles i conferències es va posar sempre al costat i en defensa dels barris marginats i de la gent trepitjada. Per a mi va ser un model.

Aquest article s’ha vist 402 vegades.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Temps molt durs,records que no s´obliden.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *