Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS »Miquel Pubill
Naixement: any 1936 a BarcelonaResidencia actual a Barcelona
Cigrons corcats, com molta gent
De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.
LLEGIR MÉS »Un tros de fusta
Durant la postguerra, hi havia poques il·lusions, molta por i pocs mitjans econòmics. Recordo que com molts nens, jo jugava amb un tros de fusta... un tros de fusta que podia ser un tren, un avió, un vaixell... depenia de la imaginació i de a què jugàvem. Quan em van regalar un avió de llauna, li vaig donar el meu tros de fusta al meu veí Marcelino, doncs el seu havia servit per a fer foc un dia de molt fred. Passat un dies, vaig canviar-li l'avió pel tros de fusta.
LLEGIR MÉS »El musclaire
No trobo cap record d'aquest personatge conegut com el Musclaire que va ser molt popular al barceloní barri de Sant Gervasi ja fa molts anys i del que jo, només en vaig sentir parlar, però la meva mare, l'havia vist i sentir cantar. El Musclaire venia amb un carretonet ple de musclos des de la Barceloneta per vendre'ls al barri de Sant Gervasi, on era popular per la seva forta veu de tenor. La mare, quan escoltava òpera deia : No ho fa gens malament aquest, però com el Musclaire, ningú!.
LLEGIR MÉS »El jubilat que xiuxiuejava als rucs a cau d’orella
Hola amic ruc: Com presumeixes ara que ets emblema català! Ves a la teva i aprofita el moment. Encara que a mi no m'agradis, et prefereixo al torus hispanicus . Estàs de sort i i et jubilaràs quan et toqui, no et retallaran el sou, hisenda e i del terreny que tens de pastura no te'n faran pagar el cadastre... T'ha tocat la rifa per haver nascut ruc i és qüestió d'aprofitar-ho,
LLEGIR MÉS »El 12 del meu carrer
Quan va passar l'avió i va deixar caure les bombes que duia, la mare ens va agafar el meu germà i a mi i els tres cap a sota la taula del menjador que va quedar plena de vidres trencats i pintura del sostre. Nosaltres, vivíem al 8 del carrer i el 12 va desaparèixer en rebre de ple l'impacte de la bomba ; era un forn de pa amb vivenda, d'un matrimoni amb dues filles. Van morir tots quatre. Amb el meu germà i el cosí en sortir de l'escola ens enfilàvem i entremig de les ruïnes, miràvem, tocàvem però no agafàvem res .El que més m'atreia, eren unes fotos de dues nenes somrient. Han passat molts anys, però els records no se'n van. Encara queda la ràbia
LLEGIR MÉS »L’home del sac
Quan jo era petit, molta gent feia servir l'home del sac per amenaçar la quitxalla perquè fossin bons minyons... Sempre ho he trobat de mal gust, repugnant i força impossible. Segons la "cultura popular", aquest personatge, ficava nenes i nens dins un sac per després aprofitar-ne el greix. L'home del sac, mai no em va fer por, però si que me'n feien les ments malicioses que el van crear.
LLEGIR MÉS »Els violins
Catalunya, és com un violí d'una sonoritat perfecta, excel·lent. En mans dels millors violinistes seria, senzillament, insuperable. Però Catalunya, en aquests moments, és com un violí sense música.
LLEGIR MÉS »Quan era petit…
En Miquel s'estrena el blog, amb textos breus. Reflexions simpàtiques de quan era petit i volia entendre el món
LLEGIR MÉS »