Miquel Pubill

Naixement: any 1936 a Barcelona
Residencia actual a Barcelona

M´agrada escriure el que em passa pel cap... dibuixar, pintar...

De ja fa molt …

Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.

LLEGIR MÉS »

Assemblea de Catalunya

Aquesta formació política fou constituïda el novembre de 1971. El seu lema principal era recuperar l'estatut de 1932 i anar cap d'autodeterminació. Totes les accions de la Assemblea van ser brutalment reprimides amb gran contundència. Es va dissoldre el 1977

LLEGIR MÉS »

El mur de la injustícia

L'anhel de llibertat de la meva terra, va fer que de ben jove, anés amb gent que lluitava contra la dictadura franquista. Només quedo jo de tots aquells companys i tinc ràbia de veure com el sacrifici de molta gent sembla una història oblidada... Mai no hem d'oblidar els que van lluitar contra el mur de la injustícia.

LLEGIR MÉS »

La noia de la finestra

A la classe de català del casal de gent gran del barri, ens van dir de fer una redacció inspirats amb el quadre de Dalí "La noia de la finestra". Vaig escriure ... La noia de la finestra, amb la mirada fixa cap el mar, fins poder veure la barca. Tan hi fa el peix que porti. El cor li batega com el motor de la barca. Quan arribi, el seu xicot baixarà con sempre el primer, descalç i ella, també descalça, correrà per damunt la sorra...

LLEGIR MÉS »

Adoctrinar

Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...

LLEGIR MÉS »

Fa molts anys…

Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.

LLEGIR MÉS »

No és just

Vaig néixer al 1936, això,vol dir que com tots els d'aquella època que no hem d'oblidar mai, varem viure amb prohibicions i censures. Qui volia practicar qualsevol especialitat esportiva, era obligatori apuntar-se al "Frente de juventudes". A l'escola, ens deien que "la lengua materna", era el més sagrat, i nosaltres no podíem parlar ni estudiar amb la nostra. Sempre he dit i diré, que els que vam viure aquella època, no ens mereixem reviure el passat, no és just.

LLEGIR MÉS »

Les vacances dels anys 40

Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.

LLEGIR MÉS »

Dues vegades

Em trobava molt malament. Ho vaig entendre tot quan la mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos. Jo, tenia vuit anys i em van envair pensaments que no havia de tenir encara... Un dia,vaig adonar-me que ja no duia l´anell. No ho havia somiat: havia parlat de vendre's l'anell per comprar cert medicament...

LLEGIR MÉS »

Records de 1948

Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...

LLEGIR MÉS »

Els Almogàvers

Fa un temps, vaig llegir un llibre escrit per un militar francès (Jep Pascot) si no recordo malament. Aquest militar, va dedicar un llibre als Almogàvers meravellat per les seves tàctiques de guerra. Cal recordar-los.

LLEGIR MÉS »

La Roca del Canigó. Una faula.

Canigó

És un goig esplendorós veure El Canigó nevat des de la badia de Roses. En aquest moment tant màgic, t'entra una rancúnia que fa bategar el cor més accelerat; és la ràbia continguda de no poder fer-hi res. Els catalans, estimen El Canigó . És una part nostra que no ens pertany, Ningú no va poder fer res per salvar La Roca del Canigó, el poble va quedar vençut davant la força de les armes. D'aquesta injustícia, molts en diuen "El tractat dels Pirineus".

LLEGIR MÉS »