Inici » Miquel Pubill

Miquel Pubill

Naixement: any 1936 a Barcelona
Residencia actual a Barcelona

M´agrada escriure el que em passa pel cap... dibuixar, pintar...

Records dels anys 40

En sortir de l'escola, em quedava a la cua de la botiga de queviures esperant a la meva mare per agafar el racionament. Un dia una dona volia fer-me fora i no va trigar en aparèixer el seu marit, que després d'amenaçar a tothom per no parlar "en cristiano", em va agafar i abans de poder dir-li que jo era correctament a la cua, em va donar un cop de puny; jo, només tenia nou anys...

LLEGIR MÉS »

Records de la Guerra…

Quan el general Yagüe, conegut com el carnisser de Badajoz, va arribar a Barcelona al capdavant de les tropes franquistes, jo només tenia tres anys però com molts infants ja havíem patit les conseqüències d'una guerra. L'àvia em va portar uns caramels, que a més de ser molt bons, feien oblidar la por a la foscor i els sorolls. El dia que vaig veure la meva mare amb la del Ferran abraçades plorant, vaig comprendre que el el franquisme, havia guanyat.

LLEGIR MÉS »

Un cop d’espasa i un bon record

El meu pare era del cor de l'Orfeó Gracienc com molta gent del barri barcelonès de Gràcia. Cert dia, van fer un concert on hi havia inclòs La Santa Espina (prohibida com d'altres). Es va presentar la policia i cames ajudeu-me a còrrer, però al carrer Astúries, els esperaven els guàrdies a dalt de cavall repartint cops d'espasa amb la baina posada. Van passar la nit detinguts, mentre el director de l´Orfeó, el mestre Balsells, feia els possibles per comunicar-se amb en Pau Casals.

LLEGIR MÉS »

Records…

Anàvem a jugar un partit de futbol agafant el transport públic i amb les botes ben engreixades. Quan eren partits dins la federació, calia portar diners per pagar l'àrbitre... Pels profesionals tot anava també molt diferents de com va ara.

LLEGIR MÉS »

Paperets i serpentines

Pels anys 40 Sant Gervasi de Cassoles era com un poble. Per la festa major quan passava la processó molts guarnien els balcons la bandera franquista. La meva mare hi penjava una flassada amb una estampa de la Mare de Déu de Montserrat. La processó, passava per dins... La canalla, miràvem de tenir dos rals pel venedor de paperets i serpentines, que tiravem després des del balcó Mai no se m'oblidarà la cara dels meus pares quan passaven els soldats interpretant les marxes patriòtiques dels que havien guanyat la guerra. Mai més no vaig tornar a comprar paperets i serpentines.

LLEGIR MÉS »

Terra de pas…

Et deixaré casa meva mentre s'arregla la teva. Dona les mans i un somriure a qui t'ofereix la seva llar i quan retornis al teu niu, recorda'm com a un amic a qui no li deus res.

LLEGIR MÉS »

Vida sana

Botifarra amb seques

Vida sana, és sortir el diumenge d'excursió. Caminar sense donar puntades de peu a les llaunes buides que anem trobant i dir bon dia a tots els qui també van a fer salut, encara que portin els auriculars a les orelles, o vagin mirant el mòbil. Dinar a un lloc rústic ple de cotxes on costa trobar-hi taula però pots demanar un plat de seques amb botifarra, escalivada, costelles amb all i oli, un porró de vi, postres de la casa i un "carajillu". Un dia sa i ben aprofitat.

LLEGIR MÉS »

Un gall de ferro

Gall de ferro

Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.

LLEGIR MÉS »

Ella, era una noia.

somnis i desitjos

Jo feia tot el possible per veure-la; ella ni se n'adonava... Ella era una noia i jo un nen que anava a l'escola i no sé perquè no em donava per vençut... Ni quan va començar anar del bracet amb el seu xicot. Potser jo feia cara de pomes agres, però ningú no se n'adonava, jo era un nen. Vaig seguir sent un nen quan la vaig veure sortir de casa seva somrient i vestida de blanc. Vaig seguir sent un nen quan vaig veure-la radiant amb la panxa molt grossa...

LLEGIR MÉS »

El meu estel…

Estel

Vaig enfilar-me on hi havien els dipòsits d'aigua i d'aquell lloc ben alt, l'estel es va enlairar al moment. La lògica de la meva mare es va fer realitat i com més cordill donava, l'estel més estirava. La por em va envair i va fer que el deixés anar. La "boja" va sortir en veure l'estel enrotllat al parallamps. Va mirar cap on jo era, ben espantat, va aplaudir i em va enviar un petó. No se'm va ocórrer altra cosa que tornar-li el petó. Mai més no vaig voler que ningú l'anomenés la "boja". Un dia la gent deia que s'havia tirat del terrat .

LLEGIR MÉS »

Llibres “sota taulell”

Mercat de Sant Antoni

Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.

LLEGIR MÉS »

Cases mig ensorrades

Ruïnes, cases ensorrades

Anant d'excursió, es veuen cases mig ensorrades. Se'n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre ; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells. Els descendents dels qui hi van viure i , potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats per fer-ne una llar acollidora, ni els plans, projectes i petons d'aquells que en van gaudir amb il·lusió. Penso que aquelles cases mig ensorrades, són l'empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.

LLEGIR MÉS »