Mercè Cardona

Naixement: any ... a Barcelona
Residencia actual a Monzón (Osca)

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Riells

vivències i records

He recordat els dies feliços que passàvem a Riells, quan els meus fills eren petits. Varem llogar una masia, jo tenia un sis-cents verd i m'agradava recórrer els voltants, descobrir tot els racons bonics: un poble abandonat, amb vistes meravelloses, prats verds semblants a un tapís de flors de tots colors... Vam descobrir un llac. Era meravellós! Les algues em feien pessigolles per les cames, Els nens s'enfilaven a sobre un pont, i es tiraven de cap al l'aigua fent gran xerinola

LLEGIR MÉS »

Records d’un viatge inesperat

Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!

LLEGIR MÉS »

Fotografia del Popi

Conec tots els racons de la casa, és la meva debilitat, faig tot el que vull, què més puc desitjar? Per mi la vida és molt senzilla i ben mirat, es pot ser feliç. La recepta és estar tranquil, sentir el sol que t'acarona, mirar el cel, contemplar un bella posta de sol, admirar el vol dels ocells... Fa temps, el cap de setmana anàvem a un poble mol bonic i passàvem dos dies meravellosos. Saltàvem i corríem pels camps, caçàvem ocells, sargantanes i unes ratetes petites. Els gats, fem les coses el revés dels humans, ells ploren quan els fills se'n van. Als humans, els observo i em fan llàstima, pateixen per coses que per mi no tenen sentit.

LLEGIR MÉS »

Un fet tràgic, amb humor

Mans. Pàgines viscudes

Fa molt temps, un bitxo, un microbi, o ves a saber què, es va apoderar del seu ésser i ara fa tots els moviments, menys els que ell vol. És un Don Juan, un conquistador nat i quan veu una noia jove, maca i gentil, els ulls se’n hi van. Això si que ho controla! Quan se li acosta, la seva mirada és plena de mel, d’una dolçor encantadora i ansiosa d’amor. Però, tot contemplant-la, se li escapen les mans. Ell voldria acariciar la cara, però la ma va on li plau

LLEGIR MÉS »

El meu gat Tito

El meu gat Tito

Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...

LLEGIR MÉS »

La JOC

De joveneta estava molt dolguda amb el món que em tocava viure. A la JOC, vaig conèixer la Lolita Martinez, molt acollidora i plena d’amor. Em van proposar de formar part del comitè. Moltes coses van canviar. Em sentia útil i estimada. En aquella època es van aconseguir moltes millores i vaig descobrir la verdadera església. Ara, amb el pas de moltes primaveres, tot allò que varem aconseguir, no ha servit de res. Tenim una crisis a sobre nostre que no hi ha qui l'entengui; els mandataris cada dia més podrits, i els pobres i obrers cada dia pitjor, sense treball i molts sense vivenda.

LLEGIR MÉS »

La meva àvia, la lleteria i el català.

Granja – lleteria, c.1943

A la lleteria de casa, cada dia passava un carro ple de bidons de llet acabada de munyir. Em fascinava veure com l'àvia omplia la mesura, l'alçava i baixava la llet blanquíssima com una cascada i el gerro quedava com si fos ple de neu. En acabar la guerra, el Gran Manarie, va prohibir parlar el català, L'àvia no sabia parlar el castellà i el primer dia que va venir una senyora sense gerro, l'àvia li anava dient, tiene que portar un 'poto', l'altra no l'entenia de res i tothom va acabar rient...

LLEGIR MÉS »

1 de maig, festa del treballador

Picnic

Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..

LLEGIR MÉS »

Nit de Sant Joan

Sortida de sol

La nit de Sant Joan era per nosaltres la festa més divertida. Esperaven el mantell de la nit per encendre els focs i desitjàvem veure sortir el sol davant de mar. Esmorzaven i a l'aigua s'ha dit!. Érem feliços. A nosaltres ens va tocar passar una terrible Guerra i una dictadura injustificable.Tot va passar. Va venir l'abundància i els nostres fills varen viure un temps feliç, no els faltava res... però ara, la joventut els costa acceptar les dificultats, no entenen que hem de tornar enrere, valorar el que tenim, viure d'una altra manera i exigir als poderosos el que és nostre. Ha de tornar l'amor!

LLEGIR MÉS »

Moments

Records d'infància

Moments inoblidables. Estava asseguda a una taula, suposo del menjador i el meu pare, amb una agulla d’estendre la roba me la posava al nas i reia. Desprès va tocar-me la loteria sense comprar-la: la poliomielitis. —Déu meu, això és la polio, ara ja no s'hi pot fer res, quina badada! Però la badada o el que fos va ser per mi per tota la vida... El meu pare se les va pirar i amb els anys el vaig idealitzar. La mare tenia en una caixa uns poemes seus i jo sempre que podia els llegia.

LLEGIR MÉS »

Entremaliadures

Entremaliadures

La teulada donava el terrat dels veïns, però una paret bastant alta ens separava. Varem lligar la corda a la cadira i jo que era molt trapella m'hi vaig asseure. Els nens estiraren i com si fos un ocell, vaig volar fins al seu terrat. I desprès ho va fer el meu germà. La mare estranyada de tanta quietud va sortir al pati, i va tenir un ensurt molt gros al no trobar-nos... Els nens no veuen el perill. Sempre hauríem de ser intrèpids ...

LLEGIR MÉS »

Un personatge estrafolari

Roda de carro

En Jesús es guanyava la vida fent de drapaire, no sabia llegir ni escriure, però feia els comptes més ràpid que una calculadora, feia els diners que volia, ensarronant a qui podia molt tranquil·lament. Un dia es va presentar amb la seva amant, la va conèixer durant la Guerra. En Jesús va passar per aquest planeta, sense fer molt soroll, sense pena ni gloria. Va viure a la seva manera, va ser feliç i lliure, fent tot el que li agradava sense immutar-se a pensar si ho feia bé o malament...

LLEGIR MÉS »